Hablando del derecho a decidir en serio

El derecho a decidir empezó a sonar en el País Vasco, en el 2003, incluido en el Estatuto Político de la Comunidad de Euskadi promovido por el Lehendakari Ibarretxe que lo volvió a situar en la palestra en su propuesta de consulta sobre el proceso de paz en el 2008. Entretanto, en Cataluña, el derecho a decidir protagonizó en el 2006 la primera gran manifestación del proceso soberanista catalán, impulsado hasta el 2010 por la Plataforma por el Derecho a Decidir. Después vendrían las consultas no oficiales, la incorporación del concepto en la política institucional, la creación de la Assemblea Nacional Catalana que recogió el testigo de la movilización, el referéndum de 2014 bajo el tecnicismo legal de  “proceso participativo” y el referéndum inconstitucional del 2017. Por marcar algunos de los hitos hasta hoy en el camino por –subráyese- ¡votar!

El proceso catalán difícilmente puede desligarse de la reivindicación del derecho a decidir que, pese a lo que suelen apuntar críticos y opinadores poco informados, no equivale al derecho a la autodeterminación, al menos en su lectura tradicional. El derecho a decidir surge de una doble constatación. Primera: que el principio democrático ha ido evolucionando, ampliando sus bases, tanto en lo que respecta a quienes pueden votar, como sobre en qué cuestiones la ciudadanía puede participar. Segunda: el estado no puede ser visto como un bien casi moral a preservar, una estructura intocable, fuera del alcance de decisión de los ciudadanos del presente, sino que hay que verlo como un instrumento político al servicio de las personas, cuyas voluntades y proyectos de futuro no tienen porqué someterse, sin más, a los avatares de la historia. Especialmente, teniendo en cuenta que la mayoría de los estados debe sus actuales fronteras y estructuras a sanguináreas guerras carentes de toda legitimidad en pleno siglo XXI.

Negar estas dos constataciones hoy resulta cuanto menos chocante para alguien que se diga demócrata. No solo eso, negarlas equivale a defender que, en lo que respecta a la cuestión de la actual definición de los estados, no hay nada que tocar, que “la unidad del estado” forma parte de los pocos elementos sagrados que persisten en una sociedad cada día menos religiosa. O lo que es peor, que solo es posible cambiarla mediante la violencia.

Es imposible desde una posición democrática aceptar tales supuestos. Ha de ser posible, en el marco democrático, desarrollar un procedimiento para poder reorganizar territorialmente un estado y generar nuevos, si esa es una voluntad mayoritaria. Mayoritaria no significa consensual, significa que todos los votos cuentan igual y que todas las voluntades son consideradas igualmente dignas de ser tenidas en cuenta. De lo contrario, estaríamos diciendo que las preferencias a favor de la independencia cuentan menos que aquellas que defienden el actual status-quo. De nuevo, algo que un demócrata serio no puede afirmar. En 1995, en Quebec, 4 décimas fueron suficientes para que la provincia se mantuviese dentro del Canadá. En Escocia, en 2014, 5 puntos fueron suficientes para que no saliese del Reino Unido. En otras palabras, en ambos casos, una décima a favor de la independencia hubiese bastado para generar un nuevo estado. Solo en contextos con poca cultura democrática se pone en duda el valor igualitario de todo voto, o peor aún se impide votar.

Naturalmente, el proceso de independencia va más allá de un referéndum. Un procedimiento democrático para generar un nuevo estado no tiene porque identificarse con una única votación. Cuando alguien demanda una mayoría cualificada para poder ejercer el derecho a decidir, si no está ocultando su preferencia por una posición minoritaria que pretende sobrerepresentar, lo hará movido por un interés legítimo para garantizar la estabilidad de una decisión tan trascendente, que no se puede revertir a corto plazo. Esos mecanismos de seguridad pueden plantearse por vías diversas y, sin duda, implican una negociación, pero jamás pueden suponer un poder de veto y menos apelando a argumentos tan variopintos como “que el mundo avanza hacia la integración”, “que si hoy en día no tienen sentido nuevas fronteras”.

De nuevo, argumentos no solo antidemocráticos (“me importa un bledo lo que quiera la gente”), sino difícilmente defendibles por un europeísta convencido para quién cualquier modificación en el estatus político de un territorio europeo debería concebirse como un cambio de fronteras internas, como el que hoy podría darse, por ejemplo, a la hora de modificar los lindes de dos comarcas. Hablamos de estados europeos, con soberanía compartida con la Unión, como asumen hoy todos los europeístas, también los independentistas quienes, por cierto, en ningún lugar han defendido crear un estado para salir de la UE, con lo que algunos –antidemócratas- les amenazan.

Sin duda, el derecho a decidir, a diferencia del derecho a la autodeterminación, no se ejerce exclusivamente respondiendo a una pregunta sobre la independencia. Su propia justificación no puede desligarse de todo proceso a favor del empoderamiento ciudadano y del principio democrático, no solo como una fórmula para elegir a unos representantes, sino como verdadero eje central de la toma de decisiones colectivas y la coresponsabilización política, incluyendo el desarrollo del principio de subsidiariedad, en definitiva, situando a la ciudadanía en el centro del proceso político.

[Publicado en El Correo y Diario Vasco, 09/02/2018]

El procés és mort! Visca el (nou) procés!

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, al menys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, replicables i, finalment, inapel·lables.

N’hi hagut d’aquestes en el procés català? Oi, tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’11S, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau està en el crit unànime del 3-O: “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català n’és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic a qualsevol poblet, sense mencionar l‘alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política, no ha de voler dir parlar “del tema”. De fet, “el tema” és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-se exclusivament en ell suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta “vibració política” ha de poder traslladar-se a d’altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, replicables. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència, sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socio-econòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals, als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de república. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models replicables de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixen’s millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una república. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació, sinó per desbordament. El trinomi solidaritat,  deliberació comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: “república”. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual parlament reflecteix el procés fins l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou procés.

[Article aparegut a l'ARA, 04/02/18]

DIÀLEGS CIUTADANS: ELS FONAMENTS DE LA REPÚBLICA

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’status-quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50 i el 70% es troba el percentatge de catalans que rebutja el 155, que vol una república (amb una relació a determinar amb Espanya), que està a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

Tot això s’expressa de múltiples formes i també a través d’un comú denominador en els programes electorals de Junts per Catalunya, Esquerra, Catalunya en Comú i la CUP: tots ells parlen de la seva voluntat de desenvolupar un procés constituent. I, de fet, segons com entenguem aquest procés, és l’únic dels punts d’aquesta majoria àmplia que depèn exclusivament dels partits catalans.

Què diuen aquests programes? Una de les “principals ambicions polítiques” de Junts per Catalunya és “promoure un gran debat nacional, participatiu i d’empoderament de la ciutadania que abordi els trets i els eixos que han de conformar la constitució de la República catalana”, prenent com a referència el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana. En el cas d’Esquerra, vol impulsar “un gran diàleg de país en clau constituent, deliberatiu i amb vocació àmpliament participativa, per definir el model de República pel qual optem”. La CUP-CC diu en el seu programa que “promourà l’inici del Procés Constituent, com un procés que haurà de ser democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, i que ha de culminar amb la redacció i aprovació de la constitució de la República, la qual haurà de ser refren­dada en un Referèndum.” I Catalunya en Comú-Podem proposa “un gran acord social i polític per fer avançar Catalunya. Un acord que es concreti en un nou marc constituent català, superador de l’actual marc estatutari, que ens permeti guanyar autogovern i establir una relació bilateral entre Catalunya i Espanya en el marc d’una Estat Plurinacional”. La resta de forces parlamentàries no s’hi refereixen als seus programes.

Els diversos accents són clars: uns volen un procés per fundar una república i donar pas a una futura assemblea constituent que redacti la Constitució, altres volen un procés, dins del marc espanyol, que permeti superar l’actual model estatutari. Però també cal destacar les similituds: donar la paraula a la ciutadania, més enllà d’unes eleccions, per debatre i deliberar sobre els temes fonamentals que han de contribuir a definir el futur polític del país. “Constituent” en ambdós casos? És evident que sí, si abandonem l’ortodoxia legalista que acostuma a vincular el terme “constituent” exclusivament amb la redacció de la constitució i entenem, en un sentit ampli i més politològic, que qualsevol tasca, pautada i reconeguda, per contribuir a definir les bases d’un model polític és constituent, en la mateixa mesura que podem afirmar que posa els fonaments sense que ens estiguem referint a uns pilars de formigó. Si, finalment, aquest adjectiu –tot i que no ha estat un problema en els diversos programes electorals- confon més que una altra cosa hi ha d’altres expressions com “diàlegs ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”.

El que és important és que, en un procés de sobirania com el que estem vivint, el vincle entre institucions i ciutadania (incloses les entitats i associacions) es mantingui molt viu constantment. El que és important és construir espais on es puguin trobar sensibilitats diverses que puguin intercanviar les seves visions de futur, i definir els anhels compartits per traçar un horitzó, per molts encarnat en la república, a curt i mig termini. El que és important és deixar de parlar del que ens allunya d’Espanya –que és molt- per centrar-nos en el que ens uneix en les nostres aspiracions per viure millor. Parlar de per què volem constituir un nou país i quines prioritats compartim. En definitiva, parlar del que no hem pogut fins ara, àmpliament, donades les circumstàncies. Parlem?

Aquest procés ha de ser massiu, seguint una metodologia sobre la qual ja es compten amb treballs importants al nostre país, no cal fer-lo amb presses si tenim tota una legislatura però requereix consens dels partits sobre la metodologia, suport des de les institucions, impuls des dels ajuntaments, compromís i voluntarisme de les organitzacions socials i seguiment dels mitjans. La ciutadania motivada ja la tenim.

CIUTADANS I LA LLEI ELECTORAL

Estàvem acostumats a la demagògia de la nit electoral en la que tothom guanya, però no a les mentides. Quan Inés Arrimadas afirmava, acabat el recompte, que “era la primera vegada que guanyava una força no nacionalista” el seu públic li responia amb un “yo soy español, español, español”. Seguidament, important a la política catalana un dels tòpics del nacionalisme espanyol que sempre ha afirmat que els partits nacionalistes (no estatals) estan sobrerepresentats al Congrés, etzibava que el sistema electoral català els havia perjudicat.

Tanmateix, les dades desmenteixen les seves paraules. La proporcionalitat del sistema català és força més alta que la del sistema espanyol, però en tot cas Ciutadans, amb un 25% dels vots a tota Catalunya, hagués aconseguit el mateix percentatge d’escons en una circumscripció única que garantís la màxima proporcionalitat. És a dir, si mantenim el llindar mínim del 3% per aconseguir representació, hagués aconseguit 35 escons enlloc dels 36 del 21D. En altres paraules, amb Junts per Catalunya i Esquerra, Ciutadans és una de les forces sobrerepresentades al Parlament. En un sistema totalment proporcional, Junts per Catalunya perdria 4 escons i Esquerra 3. A l’altra banda, tenim els partits que en aquestes eleccions han resultat subrepresentats. En un sistema totalment proporcional, el PSC guanyaria 2 escons, com Catalunya en Comú, la CUP i el Partit Popular. En total, els 8 escons que han anat a parar als altres tres partits. Això voldria dir, que al Parlament hi haurien 65 diputats pro-república, 60 pro-155 i 10 dels “ni una cosa ni l’altra”. En altres paraules, la composició d’aquest hipotètic Parlament reflectiria sense retocs que el 48% dels ciutadans catalans i, per tant, diputats, volen la República.

Però fins a quin punt és estrany que el Parlament no es correspongui amb aquesta imatge? És habitual que la màxima proporcionalitat es corregeixi per donar cabuda a dos objectius igualment importants en un sistema de representació parlamentària: aconseguir la representació dels territoris i afavorir la governabilitat. El primer és especialment rellevant si el Parlament no és bicameral i, per tant, sense dues càmeres amb la possibilitat d’especialitzar-se: una per representar ciutadans i una altra territoris, com acostuma a passar en els sistemes federals. En el cas de Catalunya si no es practiqués cap correcció els escons de Girona, Tarragona i Lleida junts sumarien 35 escons i 100 la circumscripció de Barcelona. Actualment, les circumscripcions no barcelonines en sumen 50. En termes territorials, això suposa que el 75% del territori té un 37% de diputats, i que si no hi hagués cap correcció en seria un 25%. La distribució no equitativa dels escons fa que el vot d’un lleidatà valgui 2,4 més que el d’un barceloní, i el dels gironins i tarragonins un 1,6 més.

En tot cas, la desproporcionalitat del sistema català -minsa gràcies al multipartidisme, la implantació d’alguns partits força generalitzada a tot el país, i un nombre d’escons per circumscripció alt (15 en la més petita, Lleida)-, s’explica també per l’impacte de la fórmula D’Hondt que sempre premia a les primeres formacions en detriment de les menys votades a l’assignar a les primeres els escons que resten un cop s’han repartit els que han aconseguit assolir la quota mínima per escó. Simplificant: aquests darrers escons es donen als qui els hi en sobren vots enlloc dels que els hi falten aquests mateixos vots pel mínim. El contrari també generaria desproporcionalitat, en aquest cas, sobrerepresentant els partits petits. La fórmula d’Hondt opta per una de les dues possibles desproporcionalitats, contribuint a la governabilitat al afavorir les majories i reduir les forces parlamentàries. El sistema català és millorable, especialment pel que fa a la relació entre electes i electors, però és força raonable.

I si el comparem ara amb l’espanyol? Per començar, l’existència de dues cambres podria permetre una lògica proporcional sense correccions territorials al Congrés que s’equilibraria amb el Senat. Però ni aquest té lògica exclusivament territorial, ni el Congrés té lògica de representació ciutadana pura. De fet, les correccions, les províncies amb pocs escons, la implantació dels partits i la fórmula d’Hondt fan que, en les darreres eleccions, el PP obtingués 137 escons, amb una sobrerepresentació respecte d’un Congrés proporcional d’uns 20 escons extres, 5 en el cas del PSOE. Els perjudicats foren Ciutadans, amb 13 menys, i Podem amb 3 menys. El sistema electoral espanyol sí perjudica el partit d’Arrimadas. I els partits nacionalistes d’àmbit no estatal? Doncs, tradicionalment el PNB ha estat sobrerepresentat, mentre els partits catalans acostumen a tenir una representació força ajustada. Pel que fa a les diferències en el valor dels vots, un vot d’un sorià val 3,9 vegades més que el un d’un barceloní o un madrileny. I això hem d’afegir que, en força províncies petites amb menys de 4 escons a repartir, votar la tercera força es tirar el vot, cosa que no passa en les eleccions catalanes.

[Article aparegut a Nació Digital, 04/01/2018]

CIMENTANDO LA REPÚBLICA

La intervención de la Generalitat por parte del Estado es, sin duda, una mala noticia para el autogobierno actual, pero podría tener paradójicamente consecuencias positivas sobre ese mismo autogobierno a medio plazo. Ha quedado evidenciado que la República catalana, o cualquiera que sea el marco institucional del futuro político de Cataluña, necesita erigirse sobre consensos o mayorías más amplias. No solo porque necesita una gran legitimidad popular sino porque, como en cualquier cambio histórico, es necesaria una gran acumulación de fuerzas para poder proponer un cambio real de envergadura.

Más allá de la cita electoral, la situación política de fondo pasa en Cataluña, ineludiblemente, por abordar un gran proceso de deliberación ciudadana sobre qué consensos básicos, más allá del derecho a decidir, definen nuestro modelo de país. Hacia dónde quiere dirigir los próximos pasos una mayoría clara de la sociedad catalana. No me refiero a un acuerdo de élites, sino a debates donde participen centenares de miles de catalanes y catalanas, con una metodología bien fundamentada, para empezar a definir de abajo a arriba el futuro del autogobierno de Cataluña. Para muchos, este ejercicio equivaldrá a fundamentar la República catalana, a desarrollar sus cimientos, dibujando los perfiles generales que deberían recogerse en una futura constitución. Otros, en cambio, verán la mejor vía para precisar la demanda de la ciudadanía catalana tras el fracaso de la reforma estatutaria.

No importa. El debate ciudadano, masivo, de calidad, sin duda nos fortalece como país, y asienta y refuerza cualquier reivindicación política que cuente con amplias bases. La República no será fruto –como hemos visto- de una declaración. Podría decirse que “la República se hace al andar”, no con leyes, sino con acciones. Y especialmente propositivas, no reactivas. Pasemos de la “defensa de”, a la “propuesta de”. Excepto para los pocos a los que les hace una especial ilusión poseer un pasaporte catalán, el independentismo es la defensa de una herramienta política que tiene sentido para conseguir unos objetivos políticos y sociales que el actual marco institucional nos impide. Esos objetivos políticos y sociales han de ser muy claros para la mayoría, y han de ser definidos en debates ciudadanos que superen la dialéctica partidista y nos sitúen en un plano de empoderamiento social. Sin esa comunión entre movimiento social, poder ciudadano y representación política en las instituciones un gran cambio es imposible. Un cambio como el que defienden las dos terceras partes de los catalanes que rechazan de plano la aplicación del 155 y las continuas injerencias sobre la voluntad popular catalana en forma de sentencias del Tribunal Constitucional contra leyes aprobadas con amplias mayorías parlamentarias (pobreza energética, contra los desahucios, etc.).

Tampoco importa si le llamamos “proceso constituyente”, “proceso preconstituyente”, o “bases ciudadanas del futuro político de Cataluña”. Lo fundamental es que dé la palabra a la ciudadanía de una manera como nunca se había hecho antes. Como requiere un cambio político trascendente y democrático en pleno siglo XXI. Se trata de poner en práctica el derecho a decidir en esta otra dimensión: dar la palabra a la ciudadanía no solo consiste en hacer un referéndum (por supuesto) sino que ésta ha de contribuir substancialmente a definir su futuro político. Substancialmente: contribuyendo a plantear los retos a abordar como país y las prioridades, los principios y valores básicos con los que abordarlos y a prefigurar también las herramientas políticas que esos retos requieren. Con una lógica deliberativa, y no electoralista. El 1 de octubre el derecho a decidir dejó de ser una proclama y tomó la calle, se materializó. Lo que venga ahora también debe saltar del discurso a la puesta en práctica.

El primer paso en el desarrollo de estos debates ciudadanos pasa por conseguir el apoyo de mayorías parlamentarias, la complicidad de ayuntamientos para que el debate alcance a todos los rincones del país, y la acción de organizaciones sociales que con su capacidad de movilización pueden poner a disposición de este gran reto a miles de voluntarios.

Sin conseguir nuevos acuerdos transversales, política y socialmente, sin desbordar la política institucional, el margen de maniobra de la nueva legislatura es muy estrecho. Sin un proceso muy amplio y potente, de participación ciudadana, bien organizada, para imaginar colectivamente y perfilar a grandes trazos, hacia dónde queremos ir, será difícil disponer de la fuerza necesaria para alcanzarlo. El frenazo del 155 y la represión ha sido brusco e indignante. Pero nos puede situar ante la oportunidad de disponer del tiempo y la necesidad de trabajar en unos fundamentos más sólidos para el siguiente episodio del autogobierno catalán.

[Artículo aparecido en El Periódico, 15/12/2017]

2018: PROCÉS (PRE)CONSTITUENT

La figura redescoberta de l’autor de La matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, pronosticava als anys 50 una Catalunya independent, que situava al 2029. De moment, els seus pronòstics sobre el ressorgiment d’Alemanya, l'enfonsament del bloc soviètic o l'actual emergència xinesa foren encertats. Lluny de interpretar aquestes prediccions com una llei inexorable de fórmula matemàtica, probablement convingui interpretar-les a la llum de l’anàlisi de la resta d’estudis sobre el canvi polític que ens mostren com les tendències es van forjant al llarg d’anys i després impulsen les societats en una determinada direcció sense que una voluntat particular pugui redreçar-les, al menys en un curt termini. La realitat del dia a dia va impulsant un transatlàntic en un rumb que cap moviment de timó podrà canviar en un instant. El que vivim ja ha estat sembrat.

Faig aquesta reflexió de fons per encarar l’anàlisi dels següents passos del procés sobiranista. És difícil imaginar la desaparició de l’independentisme majoritari en la nostra societat. Igualment, sembla clar que el suport a la independència encara no arriba a una majoria absoluta evident, del 60% per exemple. Sense assolir aquests nivells de suport la república és impossible. Algú es pot imaginar que passaria si després de proclamar-la, a les primeres eleccions locals, les forces que hi han estat en contra fossin majoritàries? Certament, en altres contextos més democràtics aquest fet no tindria cap repercussió perquè la legitimitat del referèndum previ hauria tancat definitivament la qüestió sobre la independència. Però aquest no és, malauradament, el cas espanyol. Els teòrics i els polítics ens hem centrat a discutir si n’hi hauria prou amb un 50%+1 per guanyar un referèndum (esclar que sí!), però en el context present cal plantejar-se si seria prou per fonamentar un nou país.

Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar unes eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21D. La insatisfactòria situació actual ens ha portat clarividència sobre la naturalesa del procés:  no és un spring, sinó una marató. La primera cosa sobre la que hauríem de parlar i acordar és l’horitzó temporal del mateix. No pot ser que per una part del soberanisme estigui pensant en com culminar la proclamació de la república en els propers mesos i altres tinguem al cap un horitzó temporal d’uns quants anys. Sense posar-nos dates límit, cal intentar sincronitzar els rellotges per treballar tots alhora.

I quina hauria de ser la prioritat en aquest temps? Sens dubte, ampliar el suport a la república i, en segon terme, perquè depèn d’aquesta primera en gran mesura, aconseguir el favor internacional tant com sigui possible. Aquests darrers mesos també hem après i constatat la relativitat del temps. De cara endins han passat tantes coses en una dècada!, de portes en fora pràcticament només una: el referèndum de l’1 d’octubre. Les accions que ens apropin a aquestes dos objectius són les bones, la resta cal deixar-les de costat especialment si generen un perjudici per la societat catalana.

Fa anys que es parla del procés constituent. És el nostre Guadiana particular. Es va parlar abans d’introduir el referèndum al full de ruta, es va tornar a parlar amb la Llei de transitorietat. El 2018 és el millor moment per fer-lo. Ara bé, aquí cal també posar-se en línia: uns diran que és el procés per elaborar la constitució de la república i d’altres la millor manera de enfortir els consensos de país. Quina és la millor? La resposta ja l’he donada.

El procés constituent és la defensa de l’autogovern en versió 2.0. No és reactiva, és propositiva. Es pot fer des de la societat civil i amb el  suport (no econòmic) dels ajuntaments. No cal implicar, d’entrada, a la Generalitat, però sí requereix dels consens de totes les forces polítiques sobiranistes sobre els seus objectius i metodologia.

Si es prefereix es pot plantejar com a pre-constituent. L’important és que la ciutadania es mobilitzi i que tinguem tot el país parlant de futur durant mesos. Parlem de tot. Reubiquem-nos, fem-ho bé, sense presses. Una de les coses més tristes dels debats entorn del referèndum és que a les rotundes certeses de la repressió només es podien contraposar les boiroses esperances  de la república. Perquè no ens l’hem imaginat entre tots i no hem construït més consensos bàsics com  a país. Que ningú s’equivoqui: això no implica obrir cap caixa dels trons sinó -manllevant l’expressió d’en Miquel Puig- dibuixar les línies mestres d’un país més decent. Construïm el mapa de la república. No avancem més sense tenir-lo. Amb un mapa s’acaba avançant, finalment, amb més seguretat.

[Article aparegut a Nació Digital, el 22/11/17]

SI NO HI HA MÉS REMEI

He defensat durant anys, sovint en aquestes pàgines, el dret a decidir. Si una comunitat política expressa de manera clara i sostinguda en el temps la seva voluntat de decidir sobre el seu futur polític aquesta decisió hauria d’estar al seu abast. He defensat que aquest hauria de ser el camí de l’evolució del dret a l’autodeterminació, fonamentant-se en ple segle XXI molt més en un principi democràtic que nacional. Confesso que els esdeveniments polítics viscuts darrerament a Catalunya confirmen que es tracta d’una concepció del dret possiblement massa sofisticada, massa civilitzada podríem dir. En l’esfera internacional el cas català certifica que el marc interpretatiu dominant a l’hora d’avaluar aquest tipus de demandes té poc a veure amb el dret a decidir i es fonamenta en la causa justa i la secessió remeiera: si no hi ha més remei...

Això situa les coses en una dimensió molt diferent perquè ja no n’hi ha prou amb la voluntat reiterada, pacífica, per exercir l’autodeterminació, cal –i és dur dir-ho- que s’incrementi el problema a solucionar. Això és el que molts hem criticat sempre a las teories remeieres (sembla que fomentin que com pitjor millor). En tot cas, crec que a Catalunya, la campiona del dret a decidir, se la jutjarà cada dia més com un cas de potencial secessió remeiera. No és que tingueu el dret a decidir –ens adverteixen-, és que (potser) teniu el dret a salvar-vos.

En aquest punt seria interessant que tots aquells que han defensat aquesta perspectiva, començant pels seguidors del seu màxim defensor, el professor Allen Buchanan, poguessin donar-nos un cop de mà. Recordem que en el prefaci de l’edició espanyola del seu Secessió: la moralitat del divorci polític, on es preguntava sobre si Catalunya té el dret a secessionar-se, esgrimia quatre raons que podrien justificar-ho, entre elles: “violacions a gran escala de drets humans bàsics” i “violació de l'Estat contra els compromisos del règim d'autonomia o la persistent i injustificada negativa a negociar una forma adequada d'autonomia”. Una violació que hom podria considerar que s’inicia el 2010 i arribarà a les seves màximes quotes amb l’aplicació de l’article 155.

Ningú vol ser “l’autor” del problema. Tothom es presenta com a part del remei: “si tu fas això, jo hauré de fer...”. Curiosament, és una manera de tenir amb qui parlar, quan la negociació no es pot produir per incompareixença d’una de les parts.  Parlem amb l’altre sense l’altre. Aquesta situació es podria enquadrar en el famós joc del gallina, un model de teoria de jocs que ve a dir que en certs moments el qui és capaç d’amenaçar de manera més creïble acaba guanyant perquè aconsegueix la retirada, en el darrer moment, del contrincant. Però ja no crec, tampoc, que aquesta sigui una bona forma d’analitzar el què passa a Catalunya. A hores d’ara, ja no es tracta de veure qui la diu o la fa més grossa, sinó de veure qui la fa més petita (sense trencar amb la seva gent) per no ser titllat de ser el màxim responsable. En l’esquema remeier, té lògica.

Dins d’aquest marc, el joc se situa en la necessitat d’harmonitzar les segones preferències. Tothom ha de poder dir, com el famós personatge del conte de Melville: “preferiria no fer-ho”. Les potencies internacionals preferirien no haver de reconèixer la independència de Catalunya, però potser la prefereixin a haver de suportar certs nivells de crisi. El govern català vol declarar la independència, però potser preferiria fer un segon referèndum acordat abans de tirar pel dret. (Certament, algú podria dir que la independència ja és una segona preferència rere la primera d’una Espanya plurinacional i federal.)

I Espanya? Quina és la seva segona preferència? Reconèixer una Catalunya independent fora de la Unió Europea? Aparèixer com un estat repressor i inestable però amb les mateixes fronteres? El que és evident és que és costós passar d’una preferència a una altra (que ens ho diguin als catalans que només vam començar a reivindicar massivament la independència després del fracàs de l’estatut). La independència com a remei requereix resistència i, malauradament, patiment. És la lògica abominable del marc remeier.

La pregunta aleshores és: Fins a quin punt la preservació efectiva de l’autogovern implica una declaració d’independència? Fins a quin punt el suport al referèndum del dia 1-O es pot lligar a la gran manifestació contra la repressió del dia 3-O? O a la de repulsa per l’empresonament dels Jordis? Això és clau. L’impacte de la causa justa també de portes endins: per quants no independentistes cada nou cop de porra (jurídica o literal) és una raó per defensar una secessió remeiera.

[Article aparegut al diari Ara, 23/10/17]

EL DRET A DECIDIR NO ÉS UN EUFEMISME

 

“Deixeu-vos d’eufemismes: Catalunya té dret a l’autodeterminació. Què és això del dret a decidir?! Ganes de no parlar clar o de convèncer als poc amics dels drets nacionals de Catalunya. Girem pàgina, ja! Deixem de parlar del dret a decidir.” Com més ens apropem al referèndum més sembla prendre força aquesta visió: del dret a decidir que va iniciar el procés al dret a l’autodeterminació que hauria de cloure’l.

És cert que la relació entre dret a l’autodeterminació i dret a decidir ha estat ambivalent des del principi (en la Llei del referèndum són sinònims), i des d’aleshores s’han combinat en la seva defensa els que l’han considerat com a una oportuna operació de màrqueting i els que l’hem defensat com a una genuïna fórmula per defensar una actualització del principi democràtic.

És cert també que l’expressió right to decide tampoc té un significat prou clar a l’estranger i que tothom està més familiaritzat amb el right to self-determination, tot i que aquest tampoc tingui un contingut inequívoc. És evident també que el cas català és únic: un procés de sobirania amb un referèndum d’independència no pactat amb l’estat en un context occidental. Des d’aquesta clau és possible afirmar que el principi del dret a decidir també és, a hores d’ara, singular i que està en les beceroles del seu potencial recorregut. Tot plegat potser fa més planer defensar la causa catalana en termes de dret a l’autodeterminació, però això en cap cas ha de significar que el confonguem amb aquest.

El dret a decidir planteja que al segle xxi cap decisió col•lectiva pot quedar fora de l’abast de la democràcia perquè el contrari és abocar la ciutadania a la submissió. I això ha d’incloure la delimitació dels estats, que no són més que una eina pel benestar públic, i no la més alta expressió (quasi sagrada) de nacions pre-existents (quasi independents de la voluntat dels individus). Democràcia (empoderament ciutadà) i desacralització de l’estat són els dos ingredients bàsics sobre els que s’assenta el dret a decidir, força distants, per tant, del principi nacional que permet reclamar un estat i que s’associa al dret a l’autodeterminació.

El dret a decidir el tenen els ciutadans i les comunitats polítiques que formen, no els pobles i les nacions. Comunitats polítiques que puguin convertir-se en estats viables. Plantejar-se esdevenir un nou estat s’ha de fer seguint unes regles que poc poden tenir a veure amb unes eleccions ordinàries. Però tampoc amb una dictadura de la majoria encoberta que impedeix la possibilitat que la voluntat democràtica d’una comunitat minoritària en el conjunt de l’estat pugui desenvolupar-se. El dret a decidir s’ha de moure entre aquests dos extrems, però no requereix de raons històriques, ni tan sols de raons en el present, només de voluntat democràtica. En aquest sentit, no només es diferencia del dret a l’autodeterminació que apunta quines úniques comunitats podrien eventualment esdevenir estats (obrint, per tant, la discussió sobre qui és o no és una nació), sinó també dels que consideren que la secessió només és justificable si l’estat actual suposa una greu amenaça per a una comunitat.

Per entendre’ns –i ja em disculparan els matisos de l’exemple-, la diferència entre el dret a l’autodeterminació i el dret a decidir recorda la distinció entre les dues concepcions del dret a l’abortament: de supòsits o de terminis. Per uns es tracta de determinar els supòsits, per d’altres només fa falta complir uns terminis (i uns procediments), independentment de les raons o causes. No m’estenc a assenyalar cap a on s’ha dirigit el progrés en la matèria.

De fet, des de la concepció del dret a decidir, l’única prova de l’existència d’una nació política és la voluntat d’exercir-lo. Catalunya és una nació. No és un subjecte sagrat i inalienable, històricament predeterminat per esdevenir un estat. És una comunitat d’anhels, una realitat de recursos, un passat de coincidències i de lluites que cristalitza en una voluntat de ser. Curiosament des de la perspectiva jurídica convencional de l’ONU, Gibraltar té el dret a l’autodeterminació però Catalunya, no. Des de la perspectiva dels nacionalistes tradicionals, Catalunya en té, i Gibraltar és dubtós. Des del dret a decidir, ambdós en tenen i exercint-lo, com ja ha fet Gibraltar, demostren que són nacions.

Als que consideren que les seves nacions tenen raons històriques per merèixer l'autodeterminació el dret a decidir els hi semblarà poc i innecessàriament igualador. Els que creuen que només l'estat defineix els àmbits de sobirania perquè és ell (i només ell) el que crea la nació els semblarà massa. Tanmateix, l’evolució del principi democràtic ha anat ampliant qui pot votar. Ara hauria d’acabar amb els “forats negres” democràtics on “es pot parlar de tot” però sense que la decisió estigui a l’abast de la ciutadania.

[Aparegut al diari Ara, 19/09/2017]

ENTREVISTES SOBRE REFERÈNDUMS I 1-O (Presentació del llibre Referéndums. Una inmersión rápida a Donostia)

El passat 13 de setembre vaig presentar el llibre Referéndums. Una inmersión rápida en Donostia. Em van fer algunes entrevistes sobre el tema i, of course, sobre l'1-O. Aquí van dues:


http://www.naiz.eus/eu/hemeroteca/gara/editions/2017-09-14/hemeroteca_articles/el-soberanismo-no-perdera-fuerza-pase-lo-que-pase-y-es-probable-que-gane-apoyos


http://www.deia.com/2017/09/14/politica/estado/no-se-exige-un-umbral-de-votos-para-legitimar-la-victoria-del-si