Categoria: Sistema electoral

Primàries a Barcelona

És conegut l’episodi bíblic en el que dues dones, que reclamen ser-ne la mare, es barallen per un nadó. Davant de la disputa sense fi, el rei Salomó decideix que el tallin per la meitat. La mare de debò, aleshores, hi renuncia per no perjudicar al seu fill, fet que serveix a Salomó per conèixer la veritable identitat de les dues dones, i donar-li el fill a qui correspon. És evident que hi han diverses fórmules preferibles a partir el nen per la meitat, des de sortejar-lo a escollir la dona que pot oferir millors condicions per al nen. De fet, la renúncia, tot i permetre superar l’atzucac, és possiblement la pitjor d’elles (el nadó es queda sense la mare) a no ser que la última paraula la tingui un àrbitre com el rei Salomó.

Em porta a col·lasió aquesta metàfora la proposta de fer unes primàries per escollir el candidat (i part de la llista) a l’alcaldia de Barcelona feta pública fa unes setmanes pel filòsof Jordi Graupera. El 20 de març, al teatre Victòria, en Graupera va recordar que més de 400.000 barcelonins han donat suport a la independència en les eleccions al Parlament (i quasi 300.000 en les municipals), però Barcelona en Comú, al ser la llista més votada (176.000), governa la ciutat amb una política totalment aliena al procés sobiranista.

Hi ha diverses vies per fer aflorar aquesta majoria sobiranista, però l’actual sistema electoral municipal ho dificulta. No és possible una segona volta, ni tampoc serveix un pacte post-electoral que no arribi a la majoria absoluta. D’acord amb l’actual sistema per l’elecció d’alcalde, si cap candidat no aconsegueix la majoria absoluta dels vots dels regidors, és escollit automàticament el candidat de la llista més votada. Actualment, ni amb els vots de PDCat, ERC, i CUP sumats s’arribaria a aquesta majoria absoluta. Però els regidors dels dos primers partits junts constituirien la llista més votada (15 sobre 41 regidors). Com també recordava en Graupera, avui els partits independentistes estan més allunyats entre sí que els seus votants, vinculats per un objectiu comú que es considera prioritari.

En el procés sobiranista ja hem vist que els noms i els lideratges sovint han estat un entrebanc que ha frenat l’impuls del carrer. No es pot culpar a ningú si les regles del joc són les que són i no tenim un rei Salomó que premiï al que renuncia de bona fe. Per això un canvi de mètodes és tan important per contribuir a generar intel·ligència col·lectiva.

Aquesta no ha de tenir només a veure amb disposar d’una fórmula (entre d’altres) per superar la “disputa pel nadó”, i centrar-nos en el bé major, sinó que, com també presentava Graupera, hauria de servir per obligar a una competència virtuosa entre candidats que coincideixen en el seu objectiu principal i que podrien tenir la possibilitat, fins i tot, de compartir una mateixa llista, si encara que no fossin el més votat aconseguissin un 15% dels vots de les primàries. La necessitat de confrontar propostes, en aquest entorn de complicitats (desitjades o imposades), pot fer aflorar noves idees per a la ciutat. Deliberació pública de qualitat per contribuir a elaborar un programa electoral comú, en el marc d’un consens general sobre un punt bàsic que és que a Barcelona la frena no ser una capital d’Europa i que fer política municipal prescindint d’aquesta anàlisi es com voler resoldre una equació ignorant-ne un valor fonamental. Reconèixer que Barcelona també té el seu sostre de vidre si no és la capital d’un estat és tan important com assumir que és gairebé impossible aconseguir la independència si el govern de la ciutat més important del país no hi juga.

És segur que la via de les primàries també tindrà problemes, però al menys seran nous. Una de les coses més interessants i cabdals per explicar l’èxit del procés sobiranista és el seu vincle amb noves formes de fer política (consultes, llistes unitàries, incorporació d’independents) i el colideratge ciutadà que, malgrat això, no ha aconseguit plasmar-se en un procés constituent o de debats ciutadans generalitzats. (Em seguiré preguntant, sense sentit, que hagués passat si ja s’haguessin fet.)

Explicitar la connexió entre independència i bon govern, del dia a dia, és imprescindible. I això connecta amb les dues cosmovisions del sobiranisme actual. Els que creuen que cal escriure la darrera línia d’un capítol que el 27-O va quedar inacabat, i els que pensem que el que toca ara és escriure la primera línia d’un nou capítol. Sense renunciar a res de l’aconseguit, ni al fil que ens ha portat fins aquí, entenc que les primàries tenen a veure amb la segona.

[Aparegut a Nació digital (15/04/18):

https://www.naciodigital.cat/opinio/17487/primaries/barcelona]

CIUTADANS I LA LLEI ELECTORAL

Estàvem acostumats a la demagògia de la nit electoral en la que tothom guanya, però no a les mentides. Quan Inés Arrimadas afirmava, acabat el recompte, que “era la primera vegada que guanyava una força no nacionalista” el seu públic li responia amb un “yo soy español, español, español”. Seguidament, important a la política catalana un dels tòpics del nacionalisme espanyol que sempre ha afirmat que els partits nacionalistes (no estatals) estan sobrerepresentats al Congrés, etzibava que el sistema electoral català els havia perjudicat.

Tanmateix, les dades desmenteixen les seves paraules. La proporcionalitat del sistema català és força més alta que la del sistema espanyol, però en tot cas Ciutadans, amb un 25% dels vots a tota Catalunya, hagués aconseguit el mateix percentatge d’escons en una circumscripció única que garantís la màxima proporcionalitat. És a dir, si mantenim el llindar mínim del 3% per aconseguir representació, hagués aconseguit 35 escons enlloc dels 36 del 21D. En altres paraules, amb Junts per Catalunya i Esquerra, Ciutadans és una de les forces sobrerepresentades al Parlament. En un sistema totalment proporcional, Junts per Catalunya perdria 4 escons i Esquerra 3. A l’altra banda, tenim els partits que en aquestes eleccions han resultat subrepresentats. En un sistema totalment proporcional, el PSC guanyaria 2 escons, com Catalunya en Comú, la CUP i el Partit Popular. En total, els 8 escons que han anat a parar als altres tres partits. Això voldria dir, que al Parlament hi haurien 65 diputats pro-república, 60 pro-155 i 10 dels “ni una cosa ni l’altra”. En altres paraules, la composició d’aquest hipotètic Parlament reflectiria sense retocs que el 48% dels ciutadans catalans i, per tant, diputats, volen la República.

Però fins a quin punt és estrany que el Parlament no es correspongui amb aquesta imatge? És habitual que la màxima proporcionalitat es corregeixi per donar cabuda a dos objectius igualment importants en un sistema de representació parlamentària: aconseguir la representació dels territoris i afavorir la governabilitat. El primer és especialment rellevant si el Parlament no és bicameral i, per tant, sense dues càmeres amb la possibilitat d’especialitzar-se: una per representar ciutadans i una altra territoris, com acostuma a passar en els sistemes federals. En el cas de Catalunya si no es practiqués cap correcció els escons de Girona, Tarragona i Lleida junts sumarien 35 escons i 100 la circumscripció de Barcelona. Actualment, les circumscripcions no barcelonines en sumen 50. En termes territorials, això suposa que el 75% del territori té un 37% de diputats, i que si no hi hagués cap correcció en seria un 25%. La distribució no equitativa dels escons fa que el vot d’un lleidatà valgui 2,4 més que el d’un barceloní, i el dels gironins i tarragonins un 1,6 més.

En tot cas, la desproporcionalitat del sistema català -minsa gràcies al multipartidisme, la implantació d’alguns partits força generalitzada a tot el país, i un nombre d’escons per circumscripció alt (15 en la més petita, Lleida)-, s’explica també per l’impacte de la fórmula D’Hondt que sempre premia a les primeres formacions en detriment de les menys votades a l’assignar a les primeres els escons que resten un cop s’han repartit els que han aconseguit assolir la quota mínima per escó. Simplificant: aquests darrers escons es donen als qui els hi en sobren vots enlloc dels que els hi falten aquests mateixos vots pel mínim. El contrari també generaria desproporcionalitat, en aquest cas, sobrerepresentant els partits petits. La fórmula d’Hondt opta per una de les dues possibles desproporcionalitats, contribuint a la governabilitat al afavorir les majories i reduir les forces parlamentàries. El sistema català és millorable, especialment pel que fa a la relació entre electes i electors, però és força raonable.

I si el comparem ara amb l’espanyol? Per començar, l’existència de dues cambres podria permetre una lògica proporcional sense correccions territorials al Congrés que s’equilibraria amb el Senat. Però ni aquest té lògica exclusivament territorial, ni el Congrés té lògica de representació ciutadana pura. De fet, les correccions, les províncies amb pocs escons, la implantació dels partits i la fórmula d’Hondt fan que, en les darreres eleccions, el PP obtingués 137 escons, amb una sobrerepresentació respecte d’un Congrés proporcional d’uns 20 escons extres, 5 en el cas del PSOE. Els perjudicats foren Ciutadans, amb 13 menys, i Podem amb 3 menys. El sistema electoral espanyol sí perjudica el partit d’Arrimadas. I els partits nacionalistes d’àmbit no estatal? Doncs, tradicionalment el PNB ha estat sobrerepresentat, mentre els partits catalans acostumen a tenir una representació força ajustada. Pel que fa a les diferències en el valor dels vots, un vot d’un sorià val 3,9 vegades més que el un d’un barceloní o un madrileny. I això hem d’afegir que, en força províncies petites amb menys de 4 escons a repartir, votar la tercera força es tirar el vot, cosa que no passa en les eleccions catalanes.

[Article aparegut a Nació Digital, 04/01/2018]