Categoria: Procés constituent

El debat constituent

És com un títol de “Sí, ministre”, “a veure si pots dir-ho sense mirar el paper”…  En el millor dels casos aquests són els comentaris que ha suscitat la presentació del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent. En el pitjor, el qualificatiu de “xiringuito” (acompanyat de tota la retòrica habitual en contra del procés sobiranista). És lògic. Quan encara no es té clara la cosa ens hem de fixar en el nom, però tanmateix a mi em sembla que el nom és prou explícit, de fet, diria que massa i tot i per això resulta tan llarg.

Certament el context temporal de presentació pot dificultar la comprensió, i també les declaracions que l’anticipaven, però la seva concepció és clara. Per entendre-la, en primer lloc, cal tenir en compte que sorgeix després del 1-O, tot i que es connecti amb el període anterior. A Catalunya, es parla de fer un procés constituent, com a mínim, des de la fundació del moviment polític Procés Constituent l’abril del 2013. Des d’aleshores, iniciatives molt diverses, posaren sobre la taula la possibilitat  de fer un procés constituent.

En aquest context, alguns fèiem la distinció entre un procés constituent entès en sentit estricte o jurídic, com un mecanisme per redactar o reformar una constitució, i en sentit ampli, com un conjunt de debats i processos participatius que podien emmarcar i precedir l’elaboració constitucional en seu parlamentària. Això va generar algun problema de comprensió, però el que es volia dir és que avui en dia un procés d’aquest tipus pot tenir diverses fases, amb protagonistes diversos, i que l’elaboració d’un nou marc polític no té per què començar redactant l’articulat d’una Constitució. Teníem exemples internacionals i ganes d’innovar democràticament, entenent que a Catalunya estem vivint un procés d’empoderament ciutadà.

Però, poc a poc, amb l’aparició del referèndum com a fita política es va anar posposant el començament popular d’aquest procés i, finalment, la Llei de transitorietat certificava que el procés constituent s’entenia en sentit estricte: s’hauria de fer després de la declaració d’independència per a redactar la constitució d’un estat sobirà (és a dir, es va imposar la concepció tradicional i jurídica).

No estem aquí, ni Catalunya és un estat independent ni s’ha pogut aplicar aquesta llei, però segueix sent important, potser més que mai, la deliberació sobre quin país volem ser. En paraules del president de la comissió, en Lluís Llach: “Que reflexioni sobre qui volem ser, què volem ser i com volem ser”. És a dir, generar un debat constituent, en el sentit en que també ho va dir en Llach: “la ciutadania sempre és constituent”. Parlem tots i sobre tot, tant els ciutadans como les entitats i organitzacions socials (les dues dimensions a les que fa al·lusió el nom del fòrum). El debat sobre el futur polític del país ha de transcendir les parets del Parlament.

El Consell Assessor vol ajudar a que sigui la societat civil la que organitzi el Fòrum i les passes prèvies. Impulsar aquest procés que ha d’estar protagonitzat per la ciutadania i la societat civil, promovent metodologies i formes d’organització, explicant possibles vies, posant en contacte la gent disposada a fer-ho (tenint en compte tota la reflexió i anàlisi que ja venim acumulant). La seva funció és d’impuls, no d’organització directa (i, per cert, front certes crítiques cal recordar que  es tracta d’una feina no remunerada).

Ningú pot negar que com a societat, en conjunt, tenim un repte comú. Parlar-ne divideix? Seran només cridats els independentistes?  Si aquest debat ajuda a precisar quins són els anhels i valors de la Catalunya actual, com ho va fer en el seu dia el Congrés de Cultura Catalana, sens dubte, estarà facilitant la feina d’interpretació del país que cal per elaborar una Constitució, quan això sigui possible. De fet, com va passar amb les conclusions del Congrés que es van veure reflectides en la posterior, i en el seu dia encara imprevisible, redacció de l’Estatut de Sau. Però ni la convocatòria, ni els debats constituents, han de limitar-se o pressuposar aquest escenari polític.

El Consell promourà un escenari i unes pautes en les que tothom es pugi sentir igualment còmode, igualment interpel·lat en un debat constituent com el que es pretén amb el Fòrum. Serà possible? Dependrà de les ganes que hi hagi a la societat, de la necessitat que hi vegi, de si recull aquestes idees i les fa seves (o no). El Consell Assessor farà tot el possible per facilitar-ho. A vegades hi ha noms complexos que oculten idees i realitats senzilles i importants. La pròxima vegada que parlin de la vida recordin que els seus fonaments es troben en l’àcid dexociribo…

[Article aparegut al diari Ara: https://www.ara.cat/opinio/debat-constituent_0_2119588031.html]

L’avenç republicà sense república

Sovint per avançar cal trencar idees preconcebudes, llocs comuns que poden generar una atracció magnètica o gregària (el lloc comú és confortable pel grup). Un dels llocs comuns que segurament poden llastrar més el procés sobiranista –que segueix ben viu- és el de que “ja som república”. Una república invisible, sense poders ni atribucions que, referint-se a alguna cosa que –suposadament- ja és permet clarament la comparació entre els fets objectius i la realitat subjectiva. Podríem qualificar-la de pensament màgic.

El pensament màgic no és exclusiu d’un sector polític o grup humà. És pensament màgic l’afirmació “l’1-O no va haver cap referèndum”, i val la pena distingir aquestes afirmacions sobre coses que suposadament ja són o han passat, i les que fan referència al futur sobre el qual el grau d’incertesa és prou gran per tothom com per què en aquest cas la qualificació de “pensament màgic” per desacreditar el que no ens agrada no passi de ser una arma llancívola en un món canviant, on les prediccions són força complexes.

Faig aquesta reflexió –des de la complicitat- en el context del debat sobre “eixamplar la base”. Em sembla un objectiu políticament força inabordable i preferiria que s’entengués i s’articulés com un “eixamplar els espais”. La resposta antidemocràtica de l’estat, durant més d’una dècada, ens ha portat a centrar-nos més en el com que en el què. Certament s’ha parlat de república, però el debat sobre els seus continguts mai ha centrat cap campanya electoral, ni tan sols ha merescut un procés participatiu, sempre superat per les “circumstàncies polítiques”. Primer, l’objectiu del referèndum va deixar enrere els intents de la societat civil per iniciar-lo. Després, la interpretació imperant, sortida a l’escalf de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, el va identificar amb la redacció de la constitució de la república i, de nou, es va posposar a quan ho fóssim. I ara, en algun moment, han arribat rumors que seria un dels objectius a desenvolupar per un consell de la república a l’exili.

Certament, el terme “procés constituent” està força “re-cremat” però cal contribuir a la generació d’espais on ciutadans, societat civil i partits –quina perversió que a Catalunya els dos primers termes s’hagin patrimonialitzat per organitzacions partidàries- puguem fer aflorar acords amplis com els que, per començar, suposen les reclamacions que, amb un marc estatutari, incorporava la proposta de reforma de l’estatut del 2005 (amb un 89% de vots a favor del Parlament català) i el dret a decidir, entès com un procés democràtic, no unilateral, a la canadenca-britànica per determinar el futur polític de Catalunya, amb amplis suports a la societat catalana.

La unilateralitat de l’estat, és a dir, la negació constant a iniciar converses sobre aquests assumptes, ha portat a la unilateralitat catalana. I sobre aquesta s’assenta una divisió a superar que podríem identificar amb l’oposició històrica, decimonònica, entre “exaltats” i “moderats”. Els primers brandant (bons) arguments de justícia, els segons (bones) raons bassades en el principi de realitat. La seva divisió sempre ha estat l’estratègia última dels defensors de l’status-quo. Pràcticament sempre els hi ha funcionat. Un cop més, estem aquí.

Per això és tan importat obrir espais, unilateralment, de distensió, és a dir, de visibilització de majories àmplies que l’escenari institucional difícilment pot reflectir ara mateix. Debats ciutadans sobre el país en el que volem i tenim dret a viure i les línies mestre que mourien a amplis sectors de la societat a simpatitzar amb una república. En un cert sentit, suposen tornar als fonaments (“back to basics”) però amb la (gran) diferència que suposa l’èxit de l’1-O. La república no es va constituir aleshores, però en cap cas fou un fracàs. L’1-O vam demostrar el nostre compromís fermíssim amb la democràcia, per una solució que impliqui un referèndum on tota la ciutadania pugui expressar la seva opinió en circumstàncies normals. Això ens ho hem guanyat! I, en contraposició, podem mostrar un Estatut que, després de les retallades del Constitucional, no ha estat referendat pels catalans que, segurament, hi votarien en contra. Ens regim per una norma sense aval democràtic. I, com a mínim, dos milions de catalans defensen una república incompatible amb una monarquia. Aquests fonaments donen molt marge per seguir avançant a través d’espais amplis, generant i aprofitant noves oportunitats que, sovint, no depenen dels “tempos interns”, ni de fulls de ruta amb calendaris previstos que –com hem vist- només serveixen per superar desconfiances internes però faciliten la feina de l’oponent. Treballem, avancem. Però afirmar una república inexistent no és la millor manera d’aproximar-nos a la república.

[Article aparegut al diari Ara: https://www.ara.cat/opinio/avenc-republica_0_2060793913.html]

El procés és mort! Visca el (nou) procés!

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, al menys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, replicables i, finalment, inapel·lables.

N’hi hagut d’aquestes en el procés català? Oi, tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’11S, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau està en el crit unànime del 3-O: “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català n’és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic a qualsevol poblet, sense mencionar l‘alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política, no ha de voler dir parlar “del tema”. De fet, “el tema” és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-se exclusivament en ell suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta “vibració política” ha de poder traslladar-se a d’altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, replicables. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència, sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socio-econòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals, als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de república. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models replicables de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixen’s millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una república. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació, sinó per desbordament. El trinomi solidaritat,  deliberació comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: “república”. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual parlament reflecteix el procés fins l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou procés.

[Article aparegut a l'ARA, 04/02/18]

DIÀLEGS CIUTADANS: ELS FONAMENTS DE LA REPÚBLICA

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’status-quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50 i el 70% es troba el percentatge de catalans que rebutja el 155, que vol una república (amb una relació a determinar amb Espanya), que està a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

Tot això s’expressa de múltiples formes i també a través d’un comú denominador en els programes electorals de Junts per Catalunya, Esquerra, Catalunya en Comú i la CUP: tots ells parlen de la seva voluntat de desenvolupar un procés constituent. I, de fet, segons com entenguem aquest procés, és l’únic dels punts d’aquesta majoria àmplia que depèn exclusivament dels partits catalans.

Què diuen aquests programes? Una de les “principals ambicions polítiques” de Junts per Catalunya és “promoure un gran debat nacional, participatiu i d’empoderament de la ciutadania que abordi els trets i els eixos que han de conformar la constitució de la República catalana”, prenent com a referència el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana. En el cas d’Esquerra, vol impulsar “un gran diàleg de país en clau constituent, deliberatiu i amb vocació àmpliament participativa, per definir el model de República pel qual optem”. La CUP-CC diu en el seu programa que “promourà l’inici del Procés Constituent, com un procés que haurà de ser democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, i que ha de culminar amb la redacció i aprovació de la constitució de la República, la qual haurà de ser refren­dada en un Referèndum.” I Catalunya en Comú-Podem proposa “un gran acord social i polític per fer avançar Catalunya. Un acord que es concreti en un nou marc constituent català, superador de l’actual marc estatutari, que ens permeti guanyar autogovern i establir una relació bilateral entre Catalunya i Espanya en el marc d’una Estat Plurinacional”. La resta de forces parlamentàries no s’hi refereixen als seus programes.

Els diversos accents són clars: uns volen un procés per fundar una república i donar pas a una futura assemblea constituent que redacti la Constitució, altres volen un procés, dins del marc espanyol, que permeti superar l’actual model estatutari. Però també cal destacar les similituds: donar la paraula a la ciutadania, més enllà d’unes eleccions, per debatre i deliberar sobre els temes fonamentals que han de contribuir a definir el futur polític del país. “Constituent” en ambdós casos? És evident que sí, si abandonem l’ortodoxia legalista que acostuma a vincular el terme “constituent” exclusivament amb la redacció de la constitució i entenem, en un sentit ampli i més politològic, que qualsevol tasca, pautada i reconeguda, per contribuir a definir les bases d’un model polític és constituent, en la mateixa mesura que podem afirmar que posa els fonaments sense que ens estiguem referint a uns pilars de formigó. Si, finalment, aquest adjectiu –tot i que no ha estat un problema en els diversos programes electorals- confon més que una altra cosa hi ha d’altres expressions com “diàlegs ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”.

El que és important és que, en un procés de sobirania com el que estem vivint, el vincle entre institucions i ciutadania (incloses les entitats i associacions) es mantingui molt viu constantment. El que és important és construir espais on es puguin trobar sensibilitats diverses que puguin intercanviar les seves visions de futur, i definir els anhels compartits per traçar un horitzó, per molts encarnat en la república, a curt i mig termini. El que és important és deixar de parlar del que ens allunya d’Espanya –que és molt- per centrar-nos en el que ens uneix en les nostres aspiracions per viure millor. Parlar de per què volem constituir un nou país i quines prioritats compartim. En definitiva, parlar del que no hem pogut fins ara, àmpliament, donades les circumstàncies. Parlem?

Aquest procés ha de ser massiu, seguint una metodologia sobre la qual ja es compten amb treballs importants al nostre país, no cal fer-lo amb presses si tenim tota una legislatura però requereix consens dels partits sobre la metodologia, suport des de les institucions, impuls des dels ajuntaments, compromís i voluntarisme de les organitzacions socials i seguiment dels mitjans. La ciutadania motivada ja la tenim.

CIMENTANDO LA REPÚBLICA

La intervención de la Generalitat por parte del Estado es, sin duda, una mala noticia para el autogobierno actual, pero podría tener paradójicamente consecuencias positivas sobre ese mismo autogobierno a medio plazo. Ha quedado evidenciado que la República catalana, o cualquiera que sea el marco institucional del futuro político de Cataluña, necesita erigirse sobre consensos o mayorías más amplias. No solo porque necesita una gran legitimidad popular sino porque, como en cualquier cambio histórico, es necesaria una gran acumulación de fuerzas para poder proponer un cambio real de envergadura.

Más allá de la cita electoral, la situación política de fondo pasa en Cataluña, ineludiblemente, por abordar un gran proceso de deliberación ciudadana sobre qué consensos básicos, más allá del derecho a decidir, definen nuestro modelo de país. Hacia dónde quiere dirigir los próximos pasos una mayoría clara de la sociedad catalana. No me refiero a un acuerdo de élites, sino a debates donde participen centenares de miles de catalanes y catalanas, con una metodología bien fundamentada, para empezar a definir de abajo a arriba el futuro del autogobierno de Cataluña. Para muchos, este ejercicio equivaldrá a fundamentar la República catalana, a desarrollar sus cimientos, dibujando los perfiles generales que deberían recogerse en una futura constitución. Otros, en cambio, verán la mejor vía para precisar la demanda de la ciudadanía catalana tras el fracaso de la reforma estatutaria.

No importa. El debate ciudadano, masivo, de calidad, sin duda nos fortalece como país, y asienta y refuerza cualquier reivindicación política que cuente con amplias bases. La República no será fruto –como hemos visto- de una declaración. Podría decirse que “la República se hace al andar”, no con leyes, sino con acciones. Y especialmente propositivas, no reactivas. Pasemos de la “defensa de”, a la “propuesta de”. Excepto para los pocos a los que les hace una especial ilusión poseer un pasaporte catalán, el independentismo es la defensa de una herramienta política que tiene sentido para conseguir unos objetivos políticos y sociales que el actual marco institucional nos impide. Esos objetivos políticos y sociales han de ser muy claros para la mayoría, y han de ser definidos en debates ciudadanos que superen la dialéctica partidista y nos sitúen en un plano de empoderamiento social. Sin esa comunión entre movimiento social, poder ciudadano y representación política en las instituciones un gran cambio es imposible. Un cambio como el que defienden las dos terceras partes de los catalanes que rechazan de plano la aplicación del 155 y las continuas injerencias sobre la voluntad popular catalana en forma de sentencias del Tribunal Constitucional contra leyes aprobadas con amplias mayorías parlamentarias (pobreza energética, contra los desahucios, etc.).

Tampoco importa si le llamamos “proceso constituyente”, “proceso preconstituyente”, o “bases ciudadanas del futuro político de Cataluña”. Lo fundamental es que dé la palabra a la ciudadanía de una manera como nunca se había hecho antes. Como requiere un cambio político trascendente y democrático en pleno siglo XXI. Se trata de poner en práctica el derecho a decidir en esta otra dimensión: dar la palabra a la ciudadanía no solo consiste en hacer un referéndum (por supuesto) sino que ésta ha de contribuir substancialmente a definir su futuro político. Substancialmente: contribuyendo a plantear los retos a abordar como país y las prioridades, los principios y valores básicos con los que abordarlos y a prefigurar también las herramientas políticas que esos retos requieren. Con una lógica deliberativa, y no electoralista. El 1 de octubre el derecho a decidir dejó de ser una proclama y tomó la calle, se materializó. Lo que venga ahora también debe saltar del discurso a la puesta en práctica.

El primer paso en el desarrollo de estos debates ciudadanos pasa por conseguir el apoyo de mayorías parlamentarias, la complicidad de ayuntamientos para que el debate alcance a todos los rincones del país, y la acción de organizaciones sociales que con su capacidad de movilización pueden poner a disposición de este gran reto a miles de voluntarios.

Sin conseguir nuevos acuerdos transversales, política y socialmente, sin desbordar la política institucional, el margen de maniobra de la nueva legislatura es muy estrecho. Sin un proceso muy amplio y potente, de participación ciudadana, bien organizada, para imaginar colectivamente y perfilar a grandes trazos, hacia dónde queremos ir, será difícil disponer de la fuerza necesaria para alcanzarlo. El frenazo del 155 y la represión ha sido brusco e indignante. Pero nos puede situar ante la oportunidad de disponer del tiempo y la necesidad de trabajar en unos fundamentos más sólidos para el siguiente episodio del autogobierno catalán.

[Artículo aparecido en El Periódico, 15/12/2017]

2018: PROCÉS (PRE)CONSTITUENT

La figura redescoberta de l’autor de La matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, pronosticava als anys 50 una Catalunya independent, que situava al 2029. De moment, els seus pronòstics sobre el ressorgiment d’Alemanya, l'enfonsament del bloc soviètic o l'actual emergència xinesa foren encertats. Lluny de interpretar aquestes prediccions com una llei inexorable de fórmula matemàtica, probablement convingui interpretar-les a la llum de l’anàlisi de la resta d’estudis sobre el canvi polític que ens mostren com les tendències es van forjant al llarg d’anys i després impulsen les societats en una determinada direcció sense que una voluntat particular pugui redreçar-les, al menys en un curt termini. La realitat del dia a dia va impulsant un transatlàntic en un rumb que cap moviment de timó podrà canviar en un instant. El que vivim ja ha estat sembrat.

Faig aquesta reflexió de fons per encarar l’anàlisi dels següents passos del procés sobiranista. És difícil imaginar la desaparició de l’independentisme majoritari en la nostra societat. Igualment, sembla clar que el suport a la independència encara no arriba a una majoria absoluta evident, del 60% per exemple. Sense assolir aquests nivells de suport la república és impossible. Algú es pot imaginar que passaria si després de proclamar-la, a les primeres eleccions locals, les forces que hi han estat en contra fossin majoritàries? Certament, en altres contextos més democràtics aquest fet no tindria cap repercussió perquè la legitimitat del referèndum previ hauria tancat definitivament la qüestió sobre la independència. Però aquest no és, malauradament, el cas espanyol. Els teòrics i els polítics ens hem centrat a discutir si n’hi hauria prou amb un 50%+1 per guanyar un referèndum (esclar que sí!), però en el context present cal plantejar-se si seria prou per fonamentar un nou país.

Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar unes eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21D. La insatisfactòria situació actual ens ha portat clarividència sobre la naturalesa del procés:  no és un spring, sinó una marató. La primera cosa sobre la que hauríem de parlar i acordar és l’horitzó temporal del mateix. No pot ser que per una part del soberanisme estigui pensant en com culminar la proclamació de la república en els propers mesos i altres tinguem al cap un horitzó temporal d’uns quants anys. Sense posar-nos dates límit, cal intentar sincronitzar els rellotges per treballar tots alhora.

I quina hauria de ser la prioritat en aquest temps? Sens dubte, ampliar el suport a la república i, en segon terme, perquè depèn d’aquesta primera en gran mesura, aconseguir el favor internacional tant com sigui possible. Aquests darrers mesos també hem après i constatat la relativitat del temps. De cara endins han passat tantes coses en una dècada!, de portes en fora pràcticament només una: el referèndum de l’1 d’octubre. Les accions que ens apropin a aquestes dos objectius són les bones, la resta cal deixar-les de costat especialment si generen un perjudici per la societat catalana.

Fa anys que es parla del procés constituent. És el nostre Guadiana particular. Es va parlar abans d’introduir el referèndum al full de ruta, es va tornar a parlar amb la Llei de transitorietat. El 2018 és el millor moment per fer-lo. Ara bé, aquí cal també posar-se en línia: uns diran que és el procés per elaborar la constitució de la república i d’altres la millor manera de enfortir els consensos de país. Quina és la millor? La resposta ja l’he donada.

El procés constituent és la defensa de l’autogovern en versió 2.0. No és reactiva, és propositiva. Es pot fer des de la societat civil i amb el  suport (no econòmic) dels ajuntaments. No cal implicar, d’entrada, a la Generalitat, però sí requereix dels consens de totes les forces polítiques sobiranistes sobre els seus objectius i metodologia.

Si es prefereix es pot plantejar com a pre-constituent. L’important és que la ciutadania es mobilitzi i que tinguem tot el país parlant de futur durant mesos. Parlem de tot. Reubiquem-nos, fem-ho bé, sense presses. Una de les coses més tristes dels debats entorn del referèndum és que a les rotundes certeses de la repressió només es podien contraposar les boiroses esperances  de la república. Perquè no ens l’hem imaginat entre tots i no hem construït més consensos bàsics com  a país. Que ningú s’equivoqui: això no implica obrir cap caixa dels trons sinó -manllevant l’expressió d’en Miquel Puig- dibuixar les línies mestres d’un país més decent. Construïm el mapa de la república. No avancem més sense tenir-lo. Amb un mapa s’acaba avançant, finalment, amb més seguretat.

[Article aparegut a Nació Digital, el 22/11/17]