Categoria: Altres

L’avenç republicà sense república

Sovint per avançar cal trencar idees preconcebudes, llocs comuns que poden generar una atracció magnètica o gregària (el lloc comú és confortable pel grup). Un dels llocs comuns que segurament poden llastrar més el procés sobiranista –que segueix ben viu- és el de que “ja som república”. Una república invisible, sense poders ni atribucions que, referint-se a alguna cosa que –suposadament- ja és permet clarament la comparació entre els fets objectius i la realitat subjectiva. Podríem qualificar-la de pensament màgic.

El pensament màgic no és exclusiu d’un sector polític o grup humà. És pensament màgic l’afirmació “l’1-O no va haver cap referèndum”, i val la pena distingir aquestes afirmacions sobre coses que suposadament ja són o han passat, i les que fan referència al futur sobre el qual el grau d’incertesa és prou gran per tothom com per què en aquest cas la qualificació de “pensament màgic” per desacreditar el que no ens agrada no passi de ser una arma llancívola en un món canviant, on les prediccions són força complexes.

Faig aquesta reflexió –des de la complicitat- en el context del debat sobre “eixamplar la base”. Em sembla un objectiu políticament força inabordable i preferiria que s’entengués i s’articulés com un “eixamplar els espais”. La resposta antidemocràtica de l’estat, durant més d’una dècada, ens ha portat a centrar-nos més en el com que en el què. Certament s’ha parlat de república, però el debat sobre els seus continguts mai ha centrat cap campanya electoral, ni tan sols ha merescut un procés participatiu, sempre superat per les “circumstàncies polítiques”. Primer, l’objectiu del referèndum va deixar enrere els intents de la societat civil per iniciar-lo. Després, la interpretació imperant, sortida a l’escalf de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, el va identificar amb la redacció de la constitució de la república i, de nou, es va posposar a quan ho fóssim. I ara, en algun moment, han arribat rumors que seria un dels objectius a desenvolupar per un consell de la república a l’exili.

Certament, el terme “procés constituent” està força “re-cremat” però cal contribuir a la generació d’espais on ciutadans, societat civil i partits –quina perversió que a Catalunya els dos primers termes s’hagin patrimonialitzat per organitzacions partidàries- puguem fer aflorar acords amplis com els que, per començar, suposen les reclamacions que, amb un marc estatutari, incorporava la proposta de reforma de l’estatut del 2005 (amb un 89% de vots a favor del Parlament català) i el dret a decidir, entès com un procés democràtic, no unilateral, a la canadenca-britànica per determinar el futur polític de Catalunya, amb amplis suports a la societat catalana.

La unilateralitat de l’estat, és a dir, la negació constant a iniciar converses sobre aquests assumptes, ha portat a la unilateralitat catalana. I sobre aquesta s’assenta una divisió a superar que podríem identificar amb l’oposició històrica, decimonònica, entre “exaltats” i “moderats”. Els primers brandant (bons) arguments de justícia, els segons (bones) raons bassades en el principi de realitat. La seva divisió sempre ha estat l’estratègia última dels defensors de l’status-quo. Pràcticament sempre els hi ha funcionat. Un cop més, estem aquí.

Per això és tan importat obrir espais, unilateralment, de distensió, és a dir, de visibilització de majories àmplies que l’escenari institucional difícilment pot reflectir ara mateix. Debats ciutadans sobre el país en el que volem i tenim dret a viure i les línies mestre que mourien a amplis sectors de la societat a simpatitzar amb una república. En un cert sentit, suposen tornar als fonaments (“back to basics”) però amb la (gran) diferència que suposa l’èxit de l’1-O. La república no es va constituir aleshores, però en cap cas fou un fracàs. L’1-O vam demostrar el nostre compromís fermíssim amb la democràcia, per una solució que impliqui un referèndum on tota la ciutadania pugui expressar la seva opinió en circumstàncies normals. Això ens ho hem guanyat! I, en contraposició, podem mostrar un Estatut que, després de les retallades del Constitucional, no ha estat referendat pels catalans que, segurament, hi votarien en contra. Ens regim per una norma sense aval democràtic. I, com a mínim, dos milions de catalans defensen una república incompatible amb una monarquia. Aquests fonaments donen molt marge per seguir avançant a través d’espais amplis, generant i aprofitant noves oportunitats que, sovint, no depenen dels “tempos interns”, ni de fulls de ruta amb calendaris previstos que –com hem vist- només serveixen per superar desconfiances internes però faciliten la feina de l’oponent. Treballem, avancem. Però afirmar una república inexistent no és la millor manera d’aproximar-nos a la república.

[Article aparegut al diari Ara: https://www.ara.cat/opinio/avenc-republica_0_2060793913.html]

Primàries a Barcelona

És conegut l’episodi bíblic en el que dues dones, que reclamen ser-ne la mare, es barallen per un nadó. Davant de la disputa sense fi, el rei Salomó decideix que el tallin per la meitat. La mare de debò, aleshores, hi renuncia per no perjudicar al seu fill, fet que serveix a Salomó per conèixer la veritable identitat de les dues dones, i donar-li el fill a qui correspon. És evident que hi han diverses fórmules preferibles a partir el nen per la meitat, des de sortejar-lo a escollir la dona que pot oferir millors condicions per al nen. De fet, la renúncia, tot i permetre superar l’atzucac, és possiblement la pitjor d’elles (el nadó es queda sense la mare) a no ser que la última paraula la tingui un àrbitre com el rei Salomó.

Em porta a col·lasió aquesta metàfora la proposta de fer unes primàries per escollir el candidat (i part de la llista) a l’alcaldia de Barcelona feta pública fa unes setmanes pel filòsof Jordi Graupera. El 20 de març, al teatre Victòria, en Graupera va recordar que més de 400.000 barcelonins han donat suport a la independència en les eleccions al Parlament (i quasi 300.000 en les municipals), però Barcelona en Comú, al ser la llista més votada (176.000), governa la ciutat amb una política totalment aliena al procés sobiranista.

Hi ha diverses vies per fer aflorar aquesta majoria sobiranista, però l’actual sistema electoral municipal ho dificulta. No és possible una segona volta, ni tampoc serveix un pacte post-electoral que no arribi a la majoria absoluta. D’acord amb l’actual sistema per l’elecció d’alcalde, si cap candidat no aconsegueix la majoria absoluta dels vots dels regidors, és escollit automàticament el candidat de la llista més votada. Actualment, ni amb els vots de PDCat, ERC, i CUP sumats s’arribaria a aquesta majoria absoluta. Però els regidors dels dos primers partits junts constituirien la llista més votada (15 sobre 41 regidors). Com també recordava en Graupera, avui els partits independentistes estan més allunyats entre sí que els seus votants, vinculats per un objectiu comú que es considera prioritari.

En el procés sobiranista ja hem vist que els noms i els lideratges sovint han estat un entrebanc que ha frenat l’impuls del carrer. No es pot culpar a ningú si les regles del joc són les que són i no tenim un rei Salomó que premiï al que renuncia de bona fe. Per això un canvi de mètodes és tan important per contribuir a generar intel·ligència col·lectiva.

Aquesta no ha de tenir només a veure amb disposar d’una fórmula (entre d’altres) per superar la “disputa pel nadó”, i centrar-nos en el bé major, sinó que, com també presentava Graupera, hauria de servir per obligar a una competència virtuosa entre candidats que coincideixen en el seu objectiu principal i que podrien tenir la possibilitat, fins i tot, de compartir una mateixa llista, si encara que no fossin el més votat aconseguissin un 15% dels vots de les primàries. La necessitat de confrontar propostes, en aquest entorn de complicitats (desitjades o imposades), pot fer aflorar noves idees per a la ciutat. Deliberació pública de qualitat per contribuir a elaborar un programa electoral comú, en el marc d’un consens general sobre un punt bàsic que és que a Barcelona la frena no ser una capital d’Europa i que fer política municipal prescindint d’aquesta anàlisi es com voler resoldre una equació ignorant-ne un valor fonamental. Reconèixer que Barcelona també té el seu sostre de vidre si no és la capital d’un estat és tan important com assumir que és gairebé impossible aconseguir la independència si el govern de la ciutat més important del país no hi juga.

És segur que la via de les primàries també tindrà problemes, però al menys seran nous. Una de les coses més interessants i cabdals per explicar l’èxit del procés sobiranista és el seu vincle amb noves formes de fer política (consultes, llistes unitàries, incorporació d’independents) i el colideratge ciutadà que, malgrat això, no ha aconseguit plasmar-se en un procés constituent o de debats ciutadans generalitzats. (Em seguiré preguntant, sense sentit, que hagués passat si ja s’haguessin fet.)

Explicitar la connexió entre independència i bon govern, del dia a dia, és imprescindible. I això connecta amb les dues cosmovisions del sobiranisme actual. Els que creuen que cal escriure la darrera línia d’un capítol que el 27-O va quedar inacabat, i els que pensem que el que toca ara és escriure la primera línia d’un nou capítol. Sense renunciar a res de l’aconseguit, ni al fil que ens ha portat fins aquí, entenc que les primàries tenen a veure amb la segona.

[Aparegut a Nació digital (15/04/18):

https://www.naciodigital.cat/opinio/17487/primaries/barcelona]

Por un nacionalismo español maduro

Según la RAE, el nacionalismo es: “1. m. Sentimiento fervoroso de pertenencia a una nación y de identificación con su realidad y con su historia. 2. m. Ideología de un pueblo que, afirmando su naturaleza de nación, aspira a constituirse como Estado.” En otras palabras, en castellano, es imposible un nacionalismo español razonable. Ya sea porque España ya es un estado, y no puede aplicarse la segunda acepción, o porque el nacionalismo es un “sentimiento fervoroso”, es decir, una emoción, no una razón, según la primera acepción.

Y, efectivamente, es muy difícil escuchar a alguien que se defina como “nacionalista español”, o que se haga referencia al “nacionalismo español”, más allá de, a lo sumo, una identificación con el franquismo. La inexistencia de esta combinación de palabras, y lo que ello implica a nivel, primero, político, para también sociológico y cultural, es una de las características idiosincráticas del universo conceptual español: no es posible pensar, identificar, nombrar, el nacionalismo español, porque “oficialmente”, de acuerdo con el diccionario, es (casi) un oxímoron. Su negación o ignorancia es un punto de encuentro de derechas e izquierdas, prácticamente un consenso de la sociedad española.

En este marco, no sorprenden algunas oposiciones recurrentes en la esfera pública, entre nacionalismos (periféricos) y la Nación, en mayúsculas. A la inmensa mayoría de los españoles expresiones como “el debate sobre el estado de la Nación”, o las palabras con las que cierra sus sentencias el Tribunal Constitucional (“por la autoridad que le confiere la Constitución de la Nación española”), no despiertan ningún tipo de suspicacia, son “normales”. (Pero hay una minoría de ciudadanos, territorialmente localizados, a los que les chirrían estrepitosamente.)

Hay patriotas españoles, no nacionalistas. El patriotismo se vincula a la Constitución, al gobierno de la Nación, y el nacionalismo con lo étnico, tribal, provinciano. El patriotismo suena a civilización; el nacionalismo, especialmente en la prensa madrileña de los últimos años, fácilmente conecta con el “nazismo”.

La incapacidad de poder dar contenido al término “nacionalismo español”, y apreciar así su existencia social y política, va de la mano de otro a priori conceptual que funciona como un buen indicador territorial. En la mayoría del territorio español la gente es incapaz de distinguir entre nación y estado. Esta diferencia, no obstante, resulta obvia y familiar para la mayoría de los que viven en Euskadi y Cataluña (quizás también en otros lugares que no tengo el gusto de conocer tan bien). Se me aparece, pues, como un proxy secundario de una diferencia muy real entre dos cosmovisiones, dos culturas políticas, o habría que decir prepolíticas, que conviven en el estado, previas a cualquier posicionamiento ideológico. En términos kantianos, podríamos decir que se trata de dos mundos con “categorías a priori del entendimiento” distintas, con las que los ciudadanos y sus representantes miran al mundo y se ven a sí mismos.

Las palabras marcan, o muestran un campo de posibilidades. En el marco español, es en este campo de posibilidades que se plantea la reivindicación de la plurinacionalidad, o incluso, el federalismo, que en España tiene poco sentido si no va unido a ese reconocimiento. Sin esa “realidad conceptual” que niega a la vez el nacionalismo español y la plurinacionalidad, hay cosas que se explican “muy malamente” que diría aquel, en su doble sentido: sociológico (cosmovisión) e interesado, estratégico (mala-mente). Siempre ha sido una pieza clave de la estrategia política de algunas élites presentar la “lucha contra los nacionalistas” como una aspiración de modernidad y civilización.

La pregunta clave es: ¿es posible ser ciudadano español de nacionalidad catalana (o vasca, o gallega)? Cuando he hecho esta pregunta por España ha observado como, a menudo, costaba de entender: “Si eres español eres de nacionalidad española, ¿no?”. Pues no necesariamente. O, al menos, durante décadas eso es lo que pensábamos algunos millones de españoles: que se podía ser ciudadano español de pleno derecho sin considerarse de nacionalidad española. Una cosa es el estado. Otra la nación. No obstante, la visión de ese estado plurinacional que lo permitía ha ido menguando al mismo tiempo que desaparecía, Tribunal Constitucional mediante, la distinción entre regiones y “nacionalidades”.

Se dice que el proceso soberanista catalán ha despertado al nacionalismo español/franquismo. ¿No será al revés? ¿No será que una concepción unitarista ha llevado al independentismo? ¿A no querer formar parte de un estado incapaz de reconocer su plurinacionalidad? ¿Que, en términos de Hirschman, tras el fracaso de la voz busca la salida? En todo caso, sí ha despertado el nacionalismo excluyente anticatalán, catalanófobo (“¡A por ellos!”), por cierto, siempre latente, en la historia de España.

Pero el nacionalismo español no tiene porque ser anticatalán, ni ir en contra de nadie. El nacionalismo puede ser perfectamente una identificación colectiva que plantea una solidaridad prioritaria pero no va en contra de nadie, es fraterna e igualitaria en el reconocimiento de otras identidades y solidaridades. Ni tiene porque ser étnico, ni vinculado a la violencia que siempre es una expresión de miedo, de debilidad y de complejo de inferioridad.

Y sí es nacionalismo (español) exaltar a una cantante que acaba de inventarse una nueva letra para el himno de España, hacer campañas internacionales con la Ñ, y vibrar con la selección de fútbol en el mundial, y no tiene nada de malo, en sí mismo, si esa afirmación identitaria colectiva no implica la negación de otras. Esperemos que haya un nacionalismo español que pueda tolerar la idea de la autodeterminación de todas las naciones que forman parte de España o, incluso, un estado independiente catalán. ¿Es este nacionalismo posible o es, definitivamente, un oxímoron?

[Aparecido en: http://ctxt.es/es/20180404/Firmas/18851/nacionalismo-independentismo-catalu%C3%B1a-estado.htm]

[Imagen: Boca del Logo]

Els Comuns i la independència

En les darreres pàgines d’un llibret titulat Qué es el imperialismo (1976), Manuel Vázquez Montalbán es preguntava: “¿En qué sentido puede utilizarse la significación “imperialismo” para conocer la relación de dependencia entre el estado centralista predominante en toda Europa y aquellas naciones sometidas históricamente que han conservado íntegro su potencial energético nacionalista?” Per afirmar tot seguit: “el pueblo irlandés sufre los efectos del colonialismo en el Norte y del neocolonialismo en el Sur; los gallegos están dominados políticamente para garantizar la dominación de los grupos monopolistas del estado español; los bretones sufren la dominación centralista que es el mejor soporte del capitalismo monopolista del estado en Francia. Este esquema analítico puede trasladarse, con las variantes estructurales que convengan, a Catalunya (sic) o al País Vasco.”

Uns anys abans, Jordi Solé Tura escrivia en el seu famós Catalanismo y revolución burguesa (1970): “el nacionalismo catalán nació, se desarrolló y dio de sí lo mejor de sus energías en el período en que el modo de producción capitalista pugnaba por elevarse al plano hegemónico, sin conseguirlo plenamente. (...) “Su nacionalismo llamaba a todos a movilizarse en nombre del superior interés de Cataluña, pero cuando se ponía a especificar este “todos” pronto resultaba evidente que las “turbas” no entraban en él por derecho propio. (...) Es decir, por un un lado, las clases propietarias; por el otro las “turbas” y el Estado.”

Aquestes dues visions, molt temps abans fins i tot que fossin així descrites, han marcat les dues visiones sobre el “fet nacional” de les esquerres catalanes. Per a uns, l’emancipació nacional va de la mà de l’emancipació del capitalisme en la seva pitjor versió (l’imperialisme i el monopolisme d’estat). Pels altres, el nacionalisme que subratlla l’antagonisme amb l’estat és la millor manera d’emmascarar el conflicte social.

Superar la contradicció de les dues visions ha de passar, necessàriament, per l’anàlisi de context tan car al materialisme marxista (front l’idealisme hegelià). La pregunta, per tant, que cal fer des d’una posició d’esquerres és: a la Catalunya (no al Vietnam, no al Congo) del 2018 (no de 1914, no de 1978) la independència afavorirà o no a les classes populars? Igualment, l’organització territorial actual de l’estat a qui perjudica més: a la classe treballadora o a les més benestants?

Seguint amb aquest fil, convé preguntar-se si no és el nacionalisme espanyol el que actua avui com a “opi del poble”. El mecanisme marxista ens ofereix una hipòtesi versemblant sobre perquè Ciutadans és la força més votada a Pedralbes i al Besòs, extrems socials. Les classes mitjanes han abraçat l’independentisme, però podem identificar-les amb la burgesia de la que parla Solé Tura? Difícilment. Avui aquestes classes mitges estan formades per petits empresaris (“propietaris”) i treballadors assalariats (“proletaris”) que comparteixen força interessos, especialment en un país de petites empreses que han de fer front a la globalització i que requereix de la col·laboració público-privada per garantir unes infraestructures i una formació imprescindibles per al desenvolupament social.

Tot i la incertesa, les possibilitats de reforma d'una petita democràcia, com seria la catalana, resulten més factibles. En les petites democràcies les diferències socials es redueixen perquè acostuma a haver una major confluència social d’interessos i el control ciutadà de l’estat és menys costós. (No tot són flors i violes: l’eix nacional pot resorgir per ocultar l’eix esquerra-dreta en forma de partits antiimmigració.)

En aquest context, escoltar en boca de les forces hereves de plantejaments revolucionaris que la república és impossible resulta doblement estrany perquè ara mateix suposa una predicció autocomplerta. Del seu impuls depèn arribar a un 60% de suport el que, sens dubte, implicaria un canvi radical en el pla de la legitimitat i de la força política del projecte, el que, de retruc, també contribuiria a un canvi a Espanya.

Si el nacionalisme proposat per Prat de la Riba no es pot desvincular de la voluntat de mantenir l’ordre social front a la revolució obrera, ara irònicament ens podem trobar que l’espantall del nacionalisme és brandat per algunes forces d’esquerres amb les mateixes implicacions conservadores. Què dirien de tot això, avui, els enyorats Vázquez Montalbán i Solé Tura?

[Article aparegut a l'Ara, 19/03/2018]

El procés és mort! Visca el (nou) procés!

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula.

Ara bé, això no vol dir que allò que es plantegi per reemplaçar la institució moribunda estigui ja a l’abast. En aquest sentit, només les idees que impliquen rutines noves i accions concretes diferents són veritablement transformadores. La resta són propostes i projectes, inspiradors (fins i tot enlluernadors) però sense força real de canvi, al menys a curt termini. Cal que es materialitzin en accions assumibles, replicables i, finalment, inapel·lables.

N’hi hagut d’aquestes en el procés català? Oi, tant. Les manifestacions anuals (quasi un ritual) de l’11S, milers de xerrades per tot el territori i les consultes, noves xarxes i comunitats virtuals per on circulen diàriament visions contrahegemòniques i que van arribar al seu zenit l’1-O.

I ara? Quines rutines podrien canviar? La clau està en el crit unànime del 3-O: “Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català n’és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi hagut tantes mobilitzacions, ni xerrades que s’omplen de públic a qualsevol poblet, sense mencionar l‘alta participació electoral. Aquest interès per la política l’ha desfermat el procés sobiranista, però parlar de política, no ha de voler dir parlar “del tema”. De fet, “el tema” és la conclusió de molts altres temes i, ara mateix, centrar-se exclusivament en ell suposa més un límit que una oportunitat.

Aquesta “vibració política” ha de poder traslladar-se a d’altres escenaris. És fonamental. Cal aprofitar aquesta inèrcia per consolidar la repolitització d’una part molt important de la societat catalana i encomanar-la a nous sectors. Cal impulsar-ho, amb accions i rutines senzilles, de qualitat, replicables. Cal seguir fent xerrades però no per parlar de les bondats de la independència, sinó per compartir, debatre i divulgar quins són els problemes concrets de cada barri i municipi, de cada sector socio-econòmic, què suggereixen els veïns i els ciutadans per resoldre’ls, i aprofitar les xarxes per difondre-ho i activar accions concretes.

La xarxa independentista ha de donar origen a la xarxa de repolitització i empoderament general. No tinc clar, en aquest context, quin paper pot jugar l’ANC, que ha tingut un paper tan fonamental fins ara, però sí que cal que es transformi per anar més enllà. Les estelades, en el dia a dia, ja han donat el màxim de si com a eina de mobilització. I, compte!, que n’han donat molt. No és possible explicar on ens trobem sense assenyalar que en el procés sobiranista s’ha passat d’una defensa de la independència per motius identitaris i culturals, als motius econòmics i, finalment, als de qualitat democràtica que tants connectem amb la idea de república. Sense els primers no s’hauria arribat als darrers.

Aquests fòrums i espais de repolitització, aquesta xarxa, aquesta mobilització serà impulsada més fàcilment quan existeixin models replicables de deliberació, amb recollida endreçada dels problemes i les propostes de solució, amb accions locals però reivindicativament potents, d’impacte socialitzador, potser associades a entorns lúdics i engrescadors. Cal vincular l’ultralocal amb el nivell de país i connectar àmbit rural i urbà. Des de la pràctica. És hora de conèixen’s millor com a país real.

Aquest empoderament és la base per a una república. No és suficient, però és necessari. En l’àmbit social sovint no es guanya per confrontació, sinó per desbordament. El trinomi solidaritat,  deliberació comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: “república”. Les institucions són un reflex del procés social. L’actual parlament reflecteix el procés fins l’1-O. Si volem un Parlament diferent cal un altre i nou procés.

[Article aparegut a l'ARA, 04/02/18]