Autor: jaume

Camps de concentració i carreteres aïllades: la maldat i la bondat són relatives

[no des d’un punt de vista moral; sinó relatives al context a l’hora de produir-se]

 

“Hi ha gent bona i gent dolenta”. La maldat i la bondat, l’egoisme o l’altruisme i la solidaritat són característiques intrínseques de les persones, forma part del seu caràcter i la seva manera d’entendre la vida … Segur? La psicologia social ens mostra molts exemples on és el context el millor predictor del comportament dels individus trencant amb algunes intuïcions. L’entorn ens pot fer millors o pitjors, fins extrems que no ens reconeixeríem. Subtilment estem a les seves mans. I és que som animals tan socials!

En aquest curs, la idea de discontinuïtat i poder del context són claus. En aquesta sessió ens fixem en aquest darrer per repassar alguns experiments i reflexions estrets de la psicologia social en relació a un tema tan fonamental com és la solidaritat i l’ajuda.

Comencem amb el famós cas de la Kitty Genovese, una pobra noia que fou assassinada a Nova York a la dècada dels seixanta. El fet va generar una gran commoció especialment per les circumstàncies en que s’havia donat. No es va produir en un carreró aïllat o un solar allunyat, sinó en un lloc on els seus crits demanant ajuda foren sentits per diversos veïns que no li van oferir ajut ni van trucar a la policia en un primer moment. Aquesta fet va fer que en els mitjans es generés un debat sobre la “deshumanització” de les ciutats i la indiferència dels seus habitants cap als altres. Tanmateix, una anàlisi més precisa dels fets el situen dins d’un tipus de fenòmens que la psicologia social ha batejat com efecte espectador (bystander effect): el problema és que tothom pensava que hi havia algú en millor disposició d’ajudar que ell mateix i al final tothom es va desresponsabilitzar. En altres paraules, és possible que en un altre context la Kitty hagués estat socorreguda abans.

Així doncs, no cal centrar-se en el caràcter de la gent, la seva moral o valors per explicar el que va succeir perquè no deixa de ser un resultat fruit, en una part important com a mínim, d’una lògica col·lectiva (el mateix nivell de la intel·ligència col·lectiva).

De fet, ignorar aquesta dimensió portaria, de nou, al nostre “observador marcià” – que ja vam conèixer a la sessió anterior-  a l’error quan li preguntessin sobre on creuria que és més fàcil que algú es pari a ajudar-nos si tenim una averia mecànica del nostre cotxe, en una autopista o carretera molt transitada, o en una petita carretera veïnal? Els seus càlculs de probabilitat serien totalment ineficaços per concloure que, segons el que ens mostra una gran multitud d’experiments de psicologia social, és més fàcil que aquest ajut es produeix allà on hi ha menys persones que potencialment poden oferir ajuda. I tots els “terrícoles” entenem i ens podem imaginar la situació: quan estem rodejats d’altres sempre pensem que hi ha algú en millor posició per ajudar que nosaltres mateixos. L’agregació d’aquests pensaments, però, genera una situació que cap de nosaltres desitgem. Ningú s’ha parat a ajudar…

Amb aquesta lògica, als anys 60 i 70 sobretot, foren molt importants els experiments que mostraven que no només l’ajuda sinó molts altres comportaments, en principi, de naturalesa moral, en realitat han de ser explicats tenint molt present el context, que tant pot influir als individus conscientment (generant un entorn d’incentius i desincentius per fer les coses) com inconscientment. En aquest darrer sentit, i amb l’experiència recent de les grans crueltats desenvolupades durant la Segona Guerra Mundial (d’entrada força inexplicables), van anar desenvolupant-se experiments que mostraven com la submissió a l’autoritat, la desresponsabilització, la conformitat amb el grup, la dissonància cognitiva, etc. actuaven sobre els individus, arribant a produir resultats força inesperats, per a ells mateixos i pels investigadors.

A continuació, trobareu els links dels vídeos vistos i algun altre, on es recullen aquest tipus d’experiències o fets:

Dona colpejada al metro de Roma i la resposta dels vianants:

http://www.youtube.com/watch?v=matq6qlthR0

The smoke filled room study:

http://www.youtube.com/watch?v=KE5YwN4NW5o

L’experiment de Milgram:

http://www.youtube.com/watch?v=iUFN1eX2s6Q

L’experiment de la presó d’Standford:

http://www.prisonexp.org/spanish

https://www.youtube.com/watch?v=760lwYmpXbc

L’Onada: com explicar (i aplicar) el nazisme a estudiants de batxillerat:

https://en.wikipedia.org/wiki/The_Third_Wave_(experiment)

[Text resum de la segona sessió del curs #No som formigues]

Embussos, inflació i hipermaternitat: atrapats en el nostre propi parany

Actuar racionalment a nivell individual no sempre significa aconseguir decisions racionals a nivell col·lectiu. Sovint és al contrari. I és que igual que les formigues són capaces de generar intel·ligència col·lectiva sent irracionals, nosaltres som éssers racionals que sovint generem grans irracionalitats col·lectives. Som víctimes i botxins alhora. O, millor, caiem en els nostres propis paranys. I no ens en sortirem sinó comencem a entendre perquè.

 

Per exemple, ningú atrapat en un embús de trànsit podrà dir que no és part de la causa de la irracionalitat col·lectiva que experimenta. Però no són les raons les que fallen. Segurament és perfectament racional intentar apurar al màxim el temps d’oci. Ara bé, si tots coincidim en el mateix horari laboral i tots ens hem d’aturar en les barreres del peatge l’embús és inevitable. En aquest context és inevitable. Si un “observador marcià”, sense el coneixement d’aquest context, pensés que desitgem trobar-nos tots junts, a la mateixa hora i lloc, s’equivocaria perquè estaria inferint del resultat col·lectiu (amb la seva lògica col·lectiva) un raonament individual (una lògica individual). I això sovint no és possible. Tampoc en sentit contrari: no podem inferir que les formigues són éssers racionals a partir d’observar els comportaments agregats d’una gran racionalitat col·lectiva (en tant que resulten uns comportaments òptims per aconseguir els objectius del grup, la supervivència).

En els dos casos, estem davant de sistemes emergents, és a dir, sistemes que presenten unes característiques que no es donen en les seves parts constitutives. Hi ha molts sistemes emergents, per exemple, la consciència: les neurones són inconscients per separat però un nombre n d’elles, connectades, genera una característica (la consciència) que no és pròpia de les parts. Cal que entenguem que, sovint, els sistemes socials poden ser sistemes emergents i que existeix una discontinuïtat entre la lògica individual i la col·lectiva que ens impedeix fer inferències correctes sobre un nivell des de l’altre nivell.

Possiblement el nazisme no és fruit només, ni principalment, de les preferències ideològiques dels ciutadans que van donar suport a aquest règim, com segurament el populisme actual no és el resultat d’un canvi profund en la cultura i l’orientació moral de la gent.

A l’hora d’explicar qualsevol fenomen social cal anar en compte de no caure en fal·làcies fruit, precisament, d’oblidar-nos d’aquesta discontinuïtat essencial. Per exemple, la fal·làcia que qualsevol problema social o polític es resol amb més educació, cultura o informació, sense cap referència al context. Seria com dir que no hi hauria embussos si la gent estigués més informada, o tingués més voluntat de no produir-los. En ambdós casos s’ignora la dimensió sistèmica o de context i com aquesta pot produir coordinacions implícites que tenen poc a veure amb les raons i preferències dels individus. Si tothom preveiés igualment que es pot produir un embús a les vuit del vespre i avancés una hora la seva tornada, possiblement ens trobaríem amb un embús… a les set del vespre.

Si el context no canvia, certs canvis individuals poden tenir molt poc impacte. La gestió del context, o la generació d’un àmbit sistèmic que aprofita millor les virtuts dels individus  és al que apunta el concepte d’ “intel·ligència col·lectiva” (que no té relació directe amb la intel·ligència individual) i de la que depèn que siguem capaços de superar els paranys que tots contribuïm a generar, des d’un embús de trànsit a la inflació (tothom voldria que no pugessin els preus però hi acaba contribuint per no sortir-ne més perjudicat), o la hipermaternitat/paternitat (sovint moltes mares i pares coincideixen que seria millor reduir els nivells de cura intensiva dels infants que es produeixen avui en dia, però se’ns fa difícil canviar-los unilateralment, sense una acció col·lectiva coordinada: si tothom porta el nen a anglès i karate, si tothom li regala un regal, si tothom…).

 

[Text resum de la primera sessió del curs #No som formigues: intel·ligència col·lectiva i cooperació social]

El debat constituent

És com un títol de “Sí, ministre”, “a veure si pots dir-ho sense mirar el paper”…  En el millor dels casos aquests són els comentaris que ha suscitat la presentació del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent. En el pitjor, el qualificatiu de “xiringuito” (acompanyat de tota la retòrica habitual en contra del procés sobiranista). És lògic. Quan encara no es té clara la cosa ens hem de fixar en el nom, però tanmateix a mi em sembla que el nom és prou explícit, de fet, diria que massa i tot i per això resulta tan llarg.

Certament el context temporal de presentació pot dificultar la comprensió, i també les declaracions que l’anticipaven, però la seva concepció és clara. Per entendre-la, en primer lloc, cal tenir en compte que sorgeix després del 1-O, tot i que es connecti amb el període anterior. A Catalunya, es parla de fer un procés constituent, com a mínim, des de la fundació del moviment polític Procés Constituent l’abril del 2013. Des d’aleshores, iniciatives molt diverses, posaren sobre la taula la possibilitat  de fer un procés constituent.

En aquest context, alguns fèiem la distinció entre un procés constituent entès en sentit estricte o jurídic, com un mecanisme per redactar o reformar una constitució, i en sentit ampli, com un conjunt de debats i processos participatius que podien emmarcar i precedir l’elaboració constitucional en seu parlamentària. Això va generar algun problema de comprensió, però el que es volia dir és que avui en dia un procés d’aquest tipus pot tenir diverses fases, amb protagonistes diversos, i que l’elaboració d’un nou marc polític no té per què començar redactant l’articulat d’una Constitució. Teníem exemples internacionals i ganes d’innovar democràticament, entenent que a Catalunya estem vivint un procés d’empoderament ciutadà.

Però, poc a poc, amb l’aparició del referèndum com a fita política es va anar posposant el començament popular d’aquest procés i, finalment, la Llei de transitorietat certificava que el procés constituent s’entenia en sentit estricte: s’hauria de fer després de la declaració d’independència per a redactar la constitució d’un estat sobirà (és a dir, es va imposar la concepció tradicional i jurídica).

No estem aquí, ni Catalunya és un estat independent ni s’ha pogut aplicar aquesta llei, però segueix sent important, potser més que mai, la deliberació sobre quin país volem ser. En paraules del president de la comissió, en Lluís Llach: “Que reflexioni sobre qui volem ser, què volem ser i com volem ser”. És a dir, generar un debat constituent, en el sentit en que també ho va dir en Llach: “la ciutadania sempre és constituent”. Parlem tots i sobre tot, tant els ciutadans como les entitats i organitzacions socials (les dues dimensions a les que fa al·lusió el nom del fòrum). El debat sobre el futur polític del país ha de transcendir les parets del Parlament.

El Consell Assessor vol ajudar a que sigui la societat civil la que organitzi el Fòrum i les passes prèvies. Impulsar aquest procés que ha d’estar protagonitzat per la ciutadania i la societat civil, promovent metodologies i formes d’organització, explicant possibles vies, posant en contacte la gent disposada a fer-ho (tenint en compte tota la reflexió i anàlisi que ja venim acumulant). La seva funció és d’impuls, no d’organització directa (i, per cert, front certes crítiques cal recordar que  es tracta d’una feina no remunerada).

Ningú pot negar que com a societat, en conjunt, tenim un repte comú. Parlar-ne divideix? Seran només cridats els independentistes?  Si aquest debat ajuda a precisar quins són els anhels i valors de la Catalunya actual, com ho va fer en el seu dia el Congrés de Cultura Catalana, sens dubte, estarà facilitant la feina d’interpretació del país que cal per elaborar una Constitució, quan això sigui possible. De fet, com va passar amb les conclusions del Congrés que es van veure reflectides en la posterior, i en el seu dia encara imprevisible, redacció de l’Estatut de Sau. Però ni la convocatòria, ni els debats constituents, han de limitar-se o pressuposar aquest escenari polític.

El Consell promourà un escenari i unes pautes en les que tothom es pugi sentir igualment còmode, igualment interpel·lat en un debat constituent com el que es pretén amb el Fòrum. Serà possible? Dependrà de les ganes que hi hagi a la societat, de la necessitat que hi vegi, de si recull aquestes idees i les fa seves (o no). El Consell Assessor farà tot el possible per facilitar-ho. A vegades hi ha noms complexos que oculten idees i realitats senzilles i importants. La pròxima vegada que parlin de la vida recordin que els seus fonaments es troben en l’àcid dexociribo…

[Article aparegut al diari Ara: https://www.ara.cat/opinio/debat-constituent_0_2119588031.html]

Canadá, el origen del derecho a decidir

Hace unos días el Presidente Sánchez, en viaje oficial a Canadá, ponía a Quebec como ejemplo para Cataluña. Loaba el caso canadiense porque –decía-, desde el respeto a la legalidad, se había abordado políticamente un problema político. No subrayó, en cambio, que Quebec celebró dos referéndums de independencia permitidos por el gobierno de Ottawa (que no impulsados por) como vía de resolución política a ese problema político. Y, aún menos, lo que podría resumirse con una sencilla idea: en Canadá está el origen del derecho a decidir.

Según la Carta fundacional de la ONU y los Pactos internacionales de Derechos Civiles y Políticos y de Derechos Sociales Económicos, y Culturales (en vigor en España desde 1977) “todos los pueblos tienen derecho a la autodeterminación” (art. 1). En ellos no se distingue entre autodeterminación interna (dentro del estado) o externa (formando un nuevo estado). La interpretación habitual de la jurisprudencia internacional anterior y posterior a estos pactos es que ese derecho a la autodeterminación solo puede interpretarse como derecho a la secesión (autodeterminación externa) cuando ese pueblo es una colonia o está bajo una ocupación militar extranjera[1]. En el resto de los casos, se entiende pues que “el derecho a la autodeterminación de los pueblos” significa “dentro de las fronteras del estado del que forman parte”.

Esto resulta coherente con las Resoluciones de la Asamblea General de Naciones Unidas 637 (VII), de 1952, 1514 (XV) y 1541 (XV), ambas de 1960, y la Resolución 2625 (XXV), de 1970. Todas ellas anteriores a los Pactos, vinculan el derecho a la autodeterminación con colonias o territorios no autónomos, al tiempo que éstos se definen como “territorios geográficamente separados”, lo que comúnmente se asociado con el llamado test de “agua salada”: entre un territorio considerado colonial y la metrópoli siempre existirá una extensión de agua salada (lo que permitía rechazar las reclamaciones de algunos pueblos aborígenes). A partir de la creación del Comité para la Descolonización la lista de estos territorios se ha ido fijando y actualmente está formada por 17[2]. En estos casos la legislación internacional daría cobertura a un proceso de autodeterminación que pudiese culminar con la creación de un nuevo miembro de la ONU.

Pero, ¿y si un pueblo que no cumple con estas características, en ejercicio de su derecho a la autodeterminación, desease secesionarse? ¿No habría que dar amparo a la posibilidad de hacer un referéndum sobre la cuestión para que la voluntad de sus ciudadanos pudiese ser tenida en cuenta? El Tribunal Supremo del Canadá abordó esta cuestión en 1998 y dio una respuesta afirmativa, inaugurando desde el punto de vista jurídico, un nuevo paradigma. Su argumentación es de una claridad que resulta ejemplar. Pese a ello, parece que todavía no es suficientemente conocida, al menos en España.

El dictamen, considerando el caso de Quebec, afirma que ese pueblo no podría apelar al derecho internacional y al principio de autodeterminación para justificar que puede independizarse unilateralmente, sin llegar a ningún acuerdo con el estado. Pero un estado democrático[3] no puede ser indiferente a la aspiración de un pueblo, o comunidad política, a ser independiente. ¿Acaso sería correcto ignorar la voluntad democráticamente expresada de sus ciudadanos en este sentido? ¿Sería correcto que una mayoría de ciudadanos de un territorio considerase que está “encerrado” en un estado del que no quiere formar parte?

Para determinar si existe esa mayoría un referéndum puede ser una vía. El Tribunal Supremo así lo entiende. Esa comunidad política tiene derecho a plantearlo y si la respuesta es afirmativa tendrá que negociar con el estado de qué modo puede constituirse en estado independiente. Esta interpretación del derecho a la autodeterminación de los pueblos, entendida como el derecho a secesionarse si se hace de acuerdo con un determinado proceso (referéndum con pregunta clara y mayoría clara, más negociación posterior) que debería ampararse en una concepción avanzada de la democracia y formar parte del derecho interno (constitucional), no internacional, es lo que algunos hemos denominado derecho a decidir[4]. Y es lo que reclama una mayoría en Cataluña.

Ciertamente es una denominación sui generis, que entronca con el término más utilizado en las reivindicaciones populares catalanas, para hacer referencia a esta concepción avanzada de la autodeterminación expresada por el Tribunal Supremo canadiense. No es un derecho reconocido por ningún pacto o ley internacional.

De todos modos, también hay quien considera que el derecho a la autodeterminación de los pueblos al que hacen referencia la Carta y los Pactos no debería interpretarse de manera restrictiva, circunscribiendo el concepto de “pueblo” al de “colonia”. En este caso, si se prefiere, podría también decirse que el llamado derecho a decidir no es más que el derecho a la autodeterminación de los pueblos sin la restricción interpretativa que considera que los pueblos que pueden autodeterminarse externamente, es decir, a través de conseguir su independencia, son solo 17.

Con una u otra denominación, la pregunta que no ha resuelto el Tribunal Supremo del Canadá ni ningún otro órgano jurisdiccional es: ¿qué pasa cuando el estado del que forma parte ese pueblo no permite un referéndum para conocer su voluntad aunque exista una demanda clara en él y poder iniciar así, si es el caso, una negociación que tenga en cuenta su resultado? Es decir, cuando se imposibilita la resolución por cauces democráticos y políticos de esa demanda. La pregunta resta abierta.

Hay quien puede considerar que si no es posible ejercer el derecho a decidir no queda otra que buscar amparo, sino legal al menos en el ámbito de la legitimidad, de nuevo, en el derecho internacional. ¿En qué sentido? Desde el dictamen del Tribunal Internacional de Justicia sobre la declaración de independencia de Kosovo (2010) sabemos que una declaración de independencia que no se haya producido como consecuencia de un conflicto violento no contraviene ninguna ley internacional, lo que no presupone su reconocimiento automático. Lo que sí plantea es que si algún estado reconociese ese nuevo estado el resto de la comunidad internacional no podría considerarlo un acto ilegal por haber contravenido algún principio defendido por la ONU. De hecho, el Tribunal es también muy claro al afirmar que el principio de integridad territorial que podría invocarse para reclamar que nadie reconozca ese estado no se aplicaría, pues se circunscribirse solo a las relaciones entre estados[5].

Dicho esto, no cometiendo ningún acto contrario a la legalidad internacional, ¿qué tipo de legitimidad tendría? Algunos lo vinculan con la legitimidad de una “remedial secession” pero, sin duda, nunca se ha definido en estos términos, sino en relación a la conculcación de derechos humanos fundamentales.

No obstante, eso deja de nuevo la primera pregunta abierta, si no es posible ejercer la autodeterminación internamente, ¿qué otra vía resta? En este sentido, la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut lo dejó suficientemente desfigurado como para considerar que los catalanes se rigen por una ley que no han votado. Y a nadie se le escapa que si el Estatuto vigente fuese votado en referéndum no recibiría un apoyo mayoritario. En otras palabras, el derecho a la autodeterminación interna ha sido conculcado.

Esta es la perspectiva de las fuerzas independentistas que circunscribió todos los actos vinculados al 1-O, cuyo origen no puede desvincularse de la negativa del estado a celebrar un referéndum. Se comparta o no esta visión, un demócrata no puede restar indiferente al problema de que en democracia debe existir un procedimiento legal y pactado para poder responder a las demandas de una comunidad política para constituirse en estado. Lo contrario sería tanto como decir que la unidad del estado es sagrada, o que no es un tema tratable democráticamente y que, en pleno siglo XXI, solo es posible alcanzar la independencia a través de un conflicto bélico. Tres opciones, sin duda, igualmente abominables para un demócrata. Esta es la lección que el Presidente Sánchez debería haberse llevado aprendida de Canadá.

[1] En los términos del Tribunal Internacional de Justicia: “Durante la segunda mitad del siglo XX, en materia de autodeterminación, el derecho internacional ha evolucionado hasta crear un derecho a la independencia en beneficio de los pueblos de los territorios no autónomos y de los que estaban sometidos a la subyugación, la dominación o la explotación extranjeras” (Dictamen sobre la declaración de independencia de Kosovo, 2010, párrafo 79).

[2] http://www.un.org/en/decolonization/nonselfgovterritories.shtml

[3] El Tribunal considera que hay cuatro principios subyacentes, “no explícitamente reconocidos”, que son el fundamento de la Constitución canadiense: la democracia, el federalismo, el constitucionalismo y el estado de derecho, y el respeto a las minorías.

[4] Véase Barceló et al. (2015): El derecho a decidir. Teoría y práctica de un nuevo derecho (Ed. Atelier) y López, J. (2018): El derecho a decidir. La vía catalana (ed. Txalaparta; segunda edición).

[5] “El alcance del principio de integridad territorial está limitado a la esfera de las relaciones entre Estados” (párrafo 80).

L’avenç republicà sense república

Sovint per avançar cal trencar idees preconcebudes, llocs comuns que poden generar una atracció magnètica o gregària (el lloc comú és confortable pel grup). Un dels llocs comuns que segurament poden llastrar més el procés sobiranista –que segueix ben viu- és el de que “ja som república”. Una república invisible, sense poders ni atribucions que, referint-se a alguna cosa que –suposadament- ja és permet clarament la comparació entre els fets objectius i la realitat subjectiva. Podríem qualificar-la de pensament màgic.

El pensament màgic no és exclusiu d’un sector polític o grup humà. És pensament màgic l’afirmació “l’1-O no va haver cap referèndum”, i val la pena distingir aquestes afirmacions sobre coses que suposadament ja són o han passat, i les que fan referència al futur sobre el qual el grau d’incertesa és prou gran per tothom com per què en aquest cas la qualificació de “pensament màgic” per desacreditar el que no ens agrada no passi de ser una arma llancívola en un món canviant, on les prediccions són força complexes.

Faig aquesta reflexió –des de la complicitat- en el context del debat sobre “eixamplar la base”. Em sembla un objectiu políticament força inabordable i preferiria que s’entengués i s’articulés com un “eixamplar els espais”. La resposta antidemocràtica de l’estat, durant més d’una dècada, ens ha portat a centrar-nos més en el com que en el què. Certament s’ha parlat de república, però el debat sobre els seus continguts mai ha centrat cap campanya electoral, ni tan sols ha merescut un procés participatiu, sempre superat per les “circumstàncies polítiques”. Primer, l’objectiu del referèndum va deixar enrere els intents de la societat civil per iniciar-lo. Després, la interpretació imperant, sortida a l’escalf de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, el va identificar amb la redacció de la constitució de la república i, de nou, es va posposar a quan ho fóssim. I ara, en algun moment, han arribat rumors que seria un dels objectius a desenvolupar per un consell de la república a l’exili.

Certament, el terme “procés constituent” està força “re-cremat” però cal contribuir a la generació d’espais on ciutadans, societat civil i partits –quina perversió que a Catalunya els dos primers termes s’hagin patrimonialitzat per organitzacions partidàries- puguem fer aflorar acords amplis com els que, per començar, suposen les reclamacions que, amb un marc estatutari, incorporava la proposta de reforma de l’estatut del 2005 (amb un 89% de vots a favor del Parlament català) i el dret a decidir, entès com un procés democràtic, no unilateral, a la canadenca-britànica per determinar el futur polític de Catalunya, amb amplis suports a la societat catalana.

La unilateralitat de l’estat, és a dir, la negació constant a iniciar converses sobre aquests assumptes, ha portat a la unilateralitat catalana. I sobre aquesta s’assenta una divisió a superar que podríem identificar amb l’oposició històrica, decimonònica, entre “exaltats” i “moderats”. Els primers brandant (bons) arguments de justícia, els segons (bones) raons bassades en el principi de realitat. La seva divisió sempre ha estat l’estratègia última dels defensors de l’status-quo. Pràcticament sempre els hi ha funcionat. Un cop més, estem aquí.

Per això és tan importat obrir espais, unilateralment, de distensió, és a dir, de visibilització de majories àmplies que l’escenari institucional difícilment pot reflectir ara mateix. Debats ciutadans sobre el país en el que volem i tenim dret a viure i les línies mestre que mourien a amplis sectors de la societat a simpatitzar amb una república. En un cert sentit, suposen tornar als fonaments (“back to basics”) però amb la (gran) diferència que suposa l’èxit de l’1-O. La república no es va constituir aleshores, però en cap cas fou un fracàs. L’1-O vam demostrar el nostre compromís fermíssim amb la democràcia, per una solució que impliqui un referèndum on tota la ciutadania pugui expressar la seva opinió en circumstàncies normals. Això ens ho hem guanyat! I, en contraposició, podem mostrar un Estatut que, després de les retallades del Constitucional, no ha estat referendat pels catalans que, segurament, hi votarien en contra. Ens regim per una norma sense aval democràtic. I, com a mínim, dos milions de catalans defensen una república incompatible amb una monarquia. Aquests fonaments donen molt marge per seguir avançant a través d’espais amplis, generant i aprofitant noves oportunitats que, sovint, no depenen dels “tempos interns”, ni de fulls de ruta amb calendaris previstos que –com hem vist- només serveixen per superar desconfiances internes però faciliten la feina de l’oponent. Treballem, avancem. Però afirmar una república inexistent no és la millor manera d’aproximar-nos a la república.

[Article aparegut al diari Ara: https://www.ara.cat/opinio/avenc-republica_0_2060793913.html]

Primàries a Barcelona

És conegut l’episodi bíblic en el que dues dones, que reclamen ser-ne la mare, es barallen per un nadó. Davant de la disputa sense fi, el rei Salomó decideix que el tallin per la meitat. La mare de debò, aleshores, hi renuncia per no perjudicar al seu fill, fet que serveix a Salomó per conèixer la veritable identitat de les dues dones, i donar-li el fill a qui correspon. És evident que hi han diverses fórmules preferibles a partir el nen per la meitat, des de sortejar-lo a escollir la dona que pot oferir millors condicions per al nen. De fet, la renúncia, tot i permetre superar l’atzucac, és possiblement la pitjor d’elles (el nadó es queda sense la mare) a no ser que la última paraula la tingui un àrbitre com el rei Salomó.

Em porta a col·lasió aquesta metàfora la proposta de fer unes primàries per escollir el candidat (i part de la llista) a l’alcaldia de Barcelona feta pública fa unes setmanes pel filòsof Jordi Graupera. El 20 de març, al teatre Victòria, en Graupera va recordar que més de 400.000 barcelonins han donat suport a la independència en les eleccions al Parlament (i quasi 300.000 en les municipals), però Barcelona en Comú, al ser la llista més votada (176.000), governa la ciutat amb una política totalment aliena al procés sobiranista.

Hi ha diverses vies per fer aflorar aquesta majoria sobiranista, però l’actual sistema electoral municipal ho dificulta. No és possible una segona volta, ni tampoc serveix un pacte post-electoral que no arribi a la majoria absoluta. D’acord amb l’actual sistema per l’elecció d’alcalde, si cap candidat no aconsegueix la majoria absoluta dels vots dels regidors, és escollit automàticament el candidat de la llista més votada. Actualment, ni amb els vots de PDCat, ERC, i CUP sumats s’arribaria a aquesta majoria absoluta. Però els regidors dels dos primers partits junts constituirien la llista més votada (15 sobre 41 regidors). Com també recordava en Graupera, avui els partits independentistes estan més allunyats entre sí que els seus votants, vinculats per un objectiu comú que es considera prioritari.

En el procés sobiranista ja hem vist que els noms i els lideratges sovint han estat un entrebanc que ha frenat l’impuls del carrer. No es pot culpar a ningú si les regles del joc són les que són i no tenim un rei Salomó que premiï al que renuncia de bona fe. Per això un canvi de mètodes és tan important per contribuir a generar intel·ligència col·lectiva.

Aquesta no ha de tenir només a veure amb disposar d’una fórmula (entre d’altres) per superar la “disputa pel nadó”, i centrar-nos en el bé major, sinó que, com també presentava Graupera, hauria de servir per obligar a una competència virtuosa entre candidats que coincideixen en el seu objectiu principal i que podrien tenir la possibilitat, fins i tot, de compartir una mateixa llista, si encara que no fossin el més votat aconseguissin un 15% dels vots de les primàries. La necessitat de confrontar propostes, en aquest entorn de complicitats (desitjades o imposades), pot fer aflorar noves idees per a la ciutat. Deliberació pública de qualitat per contribuir a elaborar un programa electoral comú, en el marc d’un consens general sobre un punt bàsic que és que a Barcelona la frena no ser una capital d’Europa i que fer política municipal prescindint d’aquesta anàlisi es com voler resoldre una equació ignorant-ne un valor fonamental. Reconèixer que Barcelona també té el seu sostre de vidre si no és la capital d’un estat és tan important com assumir que és gairebé impossible aconseguir la independència si el govern de la ciutat més important del país no hi juga.

És segur que la via de les primàries també tindrà problemes, però al menys seran nous. Una de les coses més interessants i cabdals per explicar l’èxit del procés sobiranista és el seu vincle amb noves formes de fer política (consultes, llistes unitàries, incorporació d’independents) i el colideratge ciutadà que, malgrat això, no ha aconseguit plasmar-se en un procés constituent o de debats ciutadans generalitzats. (Em seguiré preguntant, sense sentit, que hagués passat si ja s’haguessin fet.)

Explicitar la connexió entre independència i bon govern, del dia a dia, és imprescindible. I això connecta amb les dues cosmovisions del sobiranisme actual. Els que creuen que cal escriure la darrera línia d’un capítol que el 27-O va quedar inacabat, i els que pensem que el que toca ara és escriure la primera línia d’un nou capítol. Sense renunciar a res de l’aconseguit, ni al fil que ens ha portat fins aquí, entenc que les primàries tenen a veure amb la segona.

[Aparegut a Nació digital (15/04/18):

https://www.naciodigital.cat/opinio/17487/primaries/barcelona]

Por un nacionalismo español maduro

Según la RAE, el nacionalismo es: “1. m. Sentimiento fervoroso de pertenencia a una nación y de identificación con su realidad y con su historia. 2. m. Ideología de un pueblo que, afirmando su naturaleza de nación, aspira a constituirse como Estado.” En otras palabras, en castellano, es imposible un nacionalismo español razonable. Ya sea porque España ya es un estado, y no puede aplicarse la segunda acepción, o porque el nacionalismo es un “sentimiento fervoroso”, es decir, una emoción, no una razón, según la primera acepción.

Y, efectivamente, es muy difícil escuchar a alguien que se defina como “nacionalista español”, o que se haga referencia al “nacionalismo español”, más allá de, a lo sumo, una identificación con el franquismo. La inexistencia de esta combinación de palabras, y lo que ello implica a nivel, primero, político, para también sociológico y cultural, es una de las características idiosincráticas del universo conceptual español: no es posible pensar, identificar, nombrar, el nacionalismo español, porque “oficialmente”, de acuerdo con el diccionario, es (casi) un oxímoron. Su negación o ignorancia es un punto de encuentro de derechas e izquierdas, prácticamente un consenso de la sociedad española.

En este marco, no sorprenden algunas oposiciones recurrentes en la esfera pública, entre nacionalismos (periféricos) y la Nación, en mayúsculas. A la inmensa mayoría de los españoles expresiones como “el debate sobre el estado de la Nación”, o las palabras con las que cierra sus sentencias el Tribunal Constitucional (“por la autoridad que le confiere la Constitución de la Nación española”), no despiertan ningún tipo de suspicacia, son “normales”. (Pero hay una minoría de ciudadanos, territorialmente localizados, a los que les chirrían estrepitosamente.)

Hay patriotas españoles, no nacionalistas. El patriotismo se vincula a la Constitución, al gobierno de la Nación, y el nacionalismo con lo étnico, tribal, provinciano. El patriotismo suena a civilización; el nacionalismo, especialmente en la prensa madrileña de los últimos años, fácilmente conecta con el “nazismo”.

La incapacidad de poder dar contenido al término “nacionalismo español”, y apreciar así su existencia social y política, va de la mano de otro a priori conceptual que funciona como un buen indicador territorial. En la mayoría del territorio español la gente es incapaz de distinguir entre nación y estado. Esta diferencia, no obstante, resulta obvia y familiar para la mayoría de los que viven en Euskadi y Cataluña (quizás también en otros lugares que no tengo el gusto de conocer tan bien). Se me aparece, pues, como un proxy secundario de una diferencia muy real entre dos cosmovisiones, dos culturas políticas, o habría que decir prepolíticas, que conviven en el estado, previas a cualquier posicionamiento ideológico. En términos kantianos, podríamos decir que se trata de dos mundos con “categorías a priori del entendimiento” distintas, con las que los ciudadanos y sus representantes miran al mundo y se ven a sí mismos.

Las palabras marcan, o muestran un campo de posibilidades. En el marco español, es en este campo de posibilidades que se plantea la reivindicación de la plurinacionalidad, o incluso, el federalismo, que en España tiene poco sentido si no va unido a ese reconocimiento. Sin esa “realidad conceptual” que niega a la vez el nacionalismo español y la plurinacionalidad, hay cosas que se explican “muy malamente” que diría aquel, en su doble sentido: sociológico (cosmovisión) e interesado, estratégico (mala-mente). Siempre ha sido una pieza clave de la estrategia política de algunas élites presentar la “lucha contra los nacionalistas” como una aspiración de modernidad y civilización.

La pregunta clave es: ¿es posible ser ciudadano español de nacionalidad catalana (o vasca, o gallega)? Cuando he hecho esta pregunta por España ha observado como, a menudo, costaba de entender: “Si eres español eres de nacionalidad española, ¿no?”. Pues no necesariamente. O, al menos, durante décadas eso es lo que pensábamos algunos millones de españoles: que se podía ser ciudadano español de pleno derecho sin considerarse de nacionalidad española. Una cosa es el estado. Otra la nación. No obstante, la visión de ese estado plurinacional que lo permitía ha ido menguando al mismo tiempo que desaparecía, Tribunal Constitucional mediante, la distinción entre regiones y “nacionalidades”.

Se dice que el proceso soberanista catalán ha despertado al nacionalismo español/franquismo. ¿No será al revés? ¿No será que una concepción unitarista ha llevado al independentismo? ¿A no querer formar parte de un estado incapaz de reconocer su plurinacionalidad? ¿Que, en términos de Hirschman, tras el fracaso de la voz busca la salida? En todo caso, sí ha despertado el nacionalismo excluyente anticatalán, catalanófobo (“¡A por ellos!”), por cierto, siempre latente, en la historia de España.

Pero el nacionalismo español no tiene porque ser anticatalán, ni ir en contra de nadie. El nacionalismo puede ser perfectamente una identificación colectiva que plantea una solidaridad prioritaria pero no va en contra de nadie, es fraterna e igualitaria en el reconocimiento de otras identidades y solidaridades. Ni tiene porque ser étnico, ni vinculado a la violencia que siempre es una expresión de miedo, de debilidad y de complejo de inferioridad.

Y sí es nacionalismo (español) exaltar a una cantante que acaba de inventarse una nueva letra para el himno de España, hacer campañas internacionales con la Ñ, y vibrar con la selección de fútbol en el mundial, y no tiene nada de malo, en sí mismo, si esa afirmación identitaria colectiva no implica la negación de otras. Esperemos que haya un nacionalismo español que pueda tolerar la idea de la autodeterminación de todas las naciones que forman parte de España o, incluso, un estado independiente catalán. ¿Es este nacionalismo posible o es, definitivamente, un oxímoron?

[Aparecido en: http://ctxt.es/es/20180404/Firmas/18851/nacionalismo-independentismo-catalu%C3%B1a-estado.htm]

[Imagen: Boca del Logo]

Catalonia and the right to self-determination in the 21st century

[Texto leído en el Palacio de las Naciones, Ginebra, el 20/03/2018, durante el Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas]

 

What can be done if a political community wants to become an independent state in the 21st century?

This is what the Catalans have been asking for more than a decade, these last ten years, in a massive way, citizens and institutions, leaving aside the long history of the Catalan pro-independence movement which started more than a century ago.

They ask themselves: What do we have to do if we want to be an independent state following a democratic procedure and without breaking the law in a Western context?

A decade ago it seemed that there was an answer to this question. It was necessary to follow the paths of Quebec and afterwards Scotland in order to know if there is a majority will for independence, through a referendum, and if this was the case start negotiating with the central government to concrete the details of the secession.

Too easy! Too civilized! At least for Spain that has refused to hold a referendum on the independence of Catalonia, ignoring the demand of 80% of Catalan citizens in favor of an agreed referendum on the issue.

The contémpt for the recognition of this democratic will is the same as its historical denial of the existence of a political community called Catalonia, with a will of its own that, for many Catalans, and for many observers, is nothing but a stateless nation.

In the Spanish context, the distinction between nation and state is practically impossible. Ignored by politicians, unknown by citizens, denied by the Constitutional Court that, in this recent years, has modified the constitutional distinction between regions and nationalities emptying it of all content.

But, let’s go step by step. What has happened in Catalonia these last ten years? What has to do with the right to self-determination?

The origin of the sovereignty process is often placed in 2010, more concretely, in the month of July when the Spanish Constitutional Court declared unconstitutional fundamental parts of the new Catalan statute, the new Home rule, its fundamental law.

However, I place this starting point four years before. In December 2005 a civic platform of more than 700 organizations of any kind was created in Barcelona with the name: Plataforma pel dret a decidir, “Civic Platform for the right to decide”.

The first great event that this Platform organized was a demonstration with the motto: “We are a nation and we have the right to decide”, which was a completely unexpected success for everyone, including its organizers. It was the first mass demonstration of the several demonstrations that has happen in these ten years in Catalonia and that have gathered hundreds of thousands of people, probably more than a million in some of them.

It was the first time that the demand in favor of the right to decide was claimed in the streets of Catalonia. A right to decide that has led absolutely the political life of Catalonia, and to a lesser extent of Spain, in these ten years. It will be impossible to explain the history of Catalonia of this period without mentioning it. A right to decide which was, first, claimed by citizens. Then assumed by the political parties in their electoral programs. Then claimed institutionally in Parliament through various solemn statements. A movement clearly bottom up which has nothing to do with a strategic movement of the elites or with populism. A right to decide which has been tried to be exercised in different ways, as I will explain in a moment, even if only partially achieved.

It must be remembered that these first demonstrations demanded that the Statute of Catalonia, the Home rule, be decided in accordance with the will of the Catalans. In February 2006, when that first demonstration took place, the proposal of new statute approved in the Catalan Parliament with the support of 89% of the Catalan MPs, was being negotiated in Madrid before being definitely approved in the Spanish Parliament following the Constitutional procedures. In that moment, media broadcasted the statements of some relevant Spanish politicians who said that they were going to modify the text as a piece of wood is modified thanks to a sandpaper. This were the real words of a very relevant politician of the Socialist party. At the end, more than 50% of the proposed articles were modified.

So, it must be remember that the right to decide was first of all an expression of a will in favor of what jurisprudence and political scientist call: internal self-determination. And it was equally defended at that moment by pro-independence and federalist positions. It is not strange so that the right to decide easily was assumed in the following years by all Catalan political parties in the Catalan Parliament except for the Partido Popular (Popular Party).

But soon after that the right to decide would connect with an external self-determination demand. Indeed, from a sociological point of view, the great change experienced in the Catalan society has been the big increase in the support for independence that was traditionally around 15% and now it is around 50%, a figure that seems quite stable.

Multiple reasons can explain this shift but, undoubtedly, the great momentum was originated by the ruling on the statue issued by the Constitutional Court on June 2010. According to this ruling main parts of the statue were declared unconstitutional and invalid, some of the ones that indeed had motivated the reform, as for example the recognition of Catalonia as a political nation within Spain, or the recognition of the Catalan as a language with the same level as the Spanish in Catalonia, or a new fiscal and tax agreement with the Spanish State.

Four years after being approved in the Catalan parliament, agreed in the Spanish parliament and endorsed by the Catalan citizenship in a referendum, a Constitutional Court formed by magistrates elected by the two Spanish great parties, the Popular and the Socialist party, and with a conservative majority, modified the fundamental law of Catalonia.

This unprecedented situation has been described by some jurists as a coup d’état, since the Court does not interpret a normal law, but modifies a basic constitutional-level law, a political agreement democratically legitimated by representatives and citizens. At present the Catalans have a fundamental law that has not been approved by them. One can imagine that this final version would be widely rejected by the Catalan citizens.

Since then, the Catalans have tried to exercise their right to decide. In fact, the popular movement already organized unofficial referendums on independence before the decision of the constitutional court. Between 2009 and 2011, more than 800.000 people voted in more than the half of towns and cities of Catalonia. Although they were not official and only reached a part of the population, the rigor of their organization must be emphasized.

On November 9, 2014 the Catalan government, after presenting itself with an electoral program in favor of the right to decide, try to hold a referendum that included various questions about the political future of Catalonia, a possible federal or confederal relationship with Spain and the independence.

The Constitutional Court declared the referendum illegal and the Catalan government had to turn it into a participatory process organized by volunteers. This modification was not made without controversy and its promoters, including the former president of the Catalan government, have been prosecuted for it. Two and half million participated

On October 1 of the last year, a new Catalan government hold an independence referendum in accordance with a law passed in the Catalan parliament that was declared unconstitutional. Everybody knows the result and consequences.

It seems to me that all this brief story can be summarized by saying that the Catalans have been struggling for a decade to vote on their political future. And the Spanish government has been preventing it for a decade.

Why this is so? Do the citizens of Catalonia have fewer rights than those of Scotland or Quebec, both part of Western democratic states, as Spain should be considered?

The right to vote on this issue has been denied by the Spanish political class and public opinion by appealing basically to two arguments.

First, the right to decide is the same as the right to self-determination and the Spanish constitution does not allow the right to self-determination.

And, second, when it is pointed that Spain has signed different international covenants that include and protect this right, it is answered that the external right to self-determination refers to colonies and Catalonia is not a colony.

The public and political debate in the Spanish context, unfortunately, has never gone beyond these two basic statements.

Are they enough to prevent a people from deciding their future? Can a territory and its people within a state be maintained against the majority will of its citizens?

It has been said that these two arguments would be applicable even if 100% of the Catalans will express their will to form a new independent state, since the last word must be said by all the Spaniards on whom national sovereignty is based.

Without going into great arguments, only intuitively, one can recognize here a very limited understanding of democracy, which ignores the recognition of territorial minorities, incapable of recognizing a political subject with as many national characteristics as any other European nation, and that ignores the practice of any secession referendum (including the brexit) where it is the subject that wants to leave who votes.

But let’s go back to the core question: Do the Catalans have the right to self-determination? Internally and externally?

From an internal point of view it can be observed that self-determination has been violated since the law that serves to politically accommodate the Catalan people within the Spanish state has not been voted by the Catalans.

Regarding external self-determination, possibly the point of departure is to recognize that international jurisprudence has been making, over the years, a restrictive interpretation of the right to self-determination, surely connecting it with decolonization processes. In particular, according to the decolonization committee of the United Nations, there are 17 pending cases. Catalonia is none of them.

Given this fact, it can be argued that the right to self-determination as it was originally understood has a much broader meaning and that a people like the Catalan should be subject to it, as were many other similar peoples in the European past, not too many years ago.

That’s ok but it seems to me more interesting the look at its connection with the examples of Canada and the United Kingdom, in relation with Quebec and Scotland. Both are firmly anchored in highly democratic contexts and points to a democratic understanding of the right to self-determination, even beyond the national principle. Indeed, this prevalence of democracy over other considerations is what possibly characterizes the notion of the right to decide, with a so central role in the Catalan sovereignty process.

It hardly needs to be remembered that the Supreme Court of Canada defended the possibility that Quebec would vote on its independence claiming that, although it was not possible to relate this case to the right to external self-determination that reflects international legalitity, democracy, federalism, the rule of law and the protection of minorities that characterize Canada implies it. If the will of the Quebecois were in favour of secession it should be recognized and give way to a negotiation process with the Canadian government.

In the case of the United Kingdom, the political will gave way without any constitutional procedure, as the United Kingdom lacked written constitution, to negotiate for the holding of a referendum of self-determination.

The same political will that could make possible to vote in Catalonia, even if a constitutional reform was necessary, as the Spanish Constitutional Court has pointed out. If the Catalans were consulted in a non-binding referendum and expressed their will to form a new state, it would be perfectly possible for the Spanish political parties, recognizing that will and to vote for a constitutional reform in the Spanish Parliament that would make possible and legal to implement that result. It is not a question of laws but of democratic conception. It is only a matter of political will and recognition of the Catalan people.

In this line I would like to also remember the Opinion of the International Court of Justice on the independence of Kosovo issued precisely in July 2010. It’s obvious that Catalonia has nothing to do with Kosovo. They are not parallel examples at all. But what a Court presents in its arguments must be taken as general reasons and even elements that can produce jurisprudence. In its assessment of the case, the International Court underlined some relevant points to conclude that the declaration of independence of Kosovo did not violate any international law. The Court starts by saying that that case cannot be judged from the parameters of the right to self-determination as it is currently defined in the international legal system, but there are other elements that can legitimate the declaration, mainly its democratic and non-violent character. It also claims that the principle of integrity must be understood in relation with other countries, it’s not to be applied in a secession procedure and it does not take any account of the national nature or not of Kosovo. It seems no relevant for the decision. I can see connections between this line of reasoning and the Opinion of the Supreme Court of Canada that seems to point to a new or a broader understanding of the principle of self-determination that leaves behind the restrictive version of decolonization. There is a new understanding of the right to self-determination deeply anchored in democracy.

Let’s go back to the initial question. What can be done if a political community wants to become an independent state in the 21st century?

Despite what happens still in too many countries, and it is clearly the case in the Spanish context, the unity of the state is not a sacred fact, a state is not a moral good to be protected, especially if we consider how many of the current states were formed as the result of wars and violence of all kinds. It is rather a political instrument at the service of citizens and must count with their assént. And can change over time.

The development of the democratic principle has been a constant in recent centuries. The number of people who can vote, including in the franchise, workers, women has been gradually expanded. It should also expand the set of issues withon reach of citizens, including the possibility of constitute a new independent state. We cannot leave democracy with black holes, otherwise it will be said that there are issues that only with wars, violence and suffering can be resolved.

The right to decide can be considered a democratic interpretation of the external right to self-determination, which emphasizes the democratic dimension of it over the national one and that represents a further step in the advancement of democracy.

Someday the idea that a people, any people, can be recognized as a nation over all by their willingness to be and their willingness to exercise the right to decide will overcome the old distinctions between historical nations and peoples and any other territorial-based political community which presents a sustained demand over time, in a peaceful, stable and democratic manner, to exercise its right to decide on its political future, which does not equate with a unilateral and unconditioned right but with a recognized democratic procedure, including conditions and negotiations. Possibly, among them, it will have to be included previous efforts to develop internal self-determination and getting recognition.

But before all that happens in a possible future, hopefully this century, Catalonia is already a nation which has claimed for its right to self-determination by appealing to its right to decide inside a parent state with a number of those failures. It must be listen.

Especially in a European context where a change of this magnitude can be conceived under the umbrella of shared sovereignty and porous borders. If Europe is to be a federation, the modification of its internal borders should be contemplated, both in recognition of its federal character and in recognition of the right to self-determination of its stateless nations. In Europe, precisely, the distintcion between internal and external right to self-determination should lose part of its meaning. In no other place in the world, the development of federalism and self-determination should be more guaranteed.

Maybe it would be easier with a European Law of Clarity, following the Canadian model, which could stipulate fair rules to develop self-determination referendums in which the will of the citizens were taken into account, and their will could initiate fair negotiations between governments, with the intermediation of the European Union and, in any case, within the framework of a new understanding of the right to self-determination, more in accordance with the necessities of the 21st century.

Thank you.

Els Comuns i la independència

En les darreres pàgines d’un llibret titulat Qué es el imperialismo (1976), Manuel Vázquez Montalbán es preguntava: “¿En qué sentido puede utilizarse la significación “imperialismo” para conocer la relación de dependencia entre el estado centralista predominante en toda Europa y aquellas naciones sometidas históricamente que han conservado íntegro su potencial energético nacionalista?” Per afirmar tot seguit: “el pueblo irlandés sufre los efectos del colonialismo en el Norte y del neocolonialismo en el Sur; los gallegos están dominados políticamente para garantizar la dominación de los grupos monopolistas del estado español; los bretones sufren la dominación centralista que es el mejor soporte del capitalismo monopolista del estado en Francia. Este esquema analítico puede trasladarse, con las variantes estructurales que convengan, a Catalunya (sic) o al País Vasco.”

Uns anys abans, Jordi Solé Tura escrivia en el seu famós Catalanismo y revolución burguesa (1970): “el nacionalismo catalán nació, se desarrolló y dio de sí lo mejor de sus energías en el período en que el modo de producción capitalista pugnaba por elevarse al plano hegemónico, sin conseguirlo plenamente. (...) “Su nacionalismo llamaba a todos a movilizarse en nombre del superior interés de Cataluña, pero cuando se ponía a especificar este “todos” pronto resultaba evidente que las “turbas” no entraban en él por derecho propio. (...) Es decir, por un un lado, las clases propietarias; por el otro las “turbas” y el Estado.”

Aquestes dues visions, molt temps abans fins i tot que fossin així descrites, han marcat les dues visiones sobre el “fet nacional” de les esquerres catalanes. Per a uns, l’emancipació nacional va de la mà de l’emancipació del capitalisme en la seva pitjor versió (l’imperialisme i el monopolisme d’estat). Pels altres, el nacionalisme que subratlla l’antagonisme amb l’estat és la millor manera d’emmascarar el conflicte social.

Superar la contradicció de les dues visions ha de passar, necessàriament, per l’anàlisi de context tan car al materialisme marxista (front l’idealisme hegelià). La pregunta, per tant, que cal fer des d’una posició d’esquerres és: a la Catalunya (no al Vietnam, no al Congo) del 2018 (no de 1914, no de 1978) la independència afavorirà o no a les classes populars? Igualment, l’organització territorial actual de l’estat a qui perjudica més: a la classe treballadora o a les més benestants?

Seguint amb aquest fil, convé preguntar-se si no és el nacionalisme espanyol el que actua avui com a “opi del poble”. El mecanisme marxista ens ofereix una hipòtesi versemblant sobre perquè Ciutadans és la força més votada a Pedralbes i al Besòs, extrems socials. Les classes mitjanes han abraçat l’independentisme, però podem identificar-les amb la burgesia de la que parla Solé Tura? Difícilment. Avui aquestes classes mitges estan formades per petits empresaris (“propietaris”) i treballadors assalariats (“proletaris”) que comparteixen força interessos, especialment en un país de petites empreses que han de fer front a la globalització i que requereix de la col·laboració público-privada per garantir unes infraestructures i una formació imprescindibles per al desenvolupament social.

Tot i la incertesa, les possibilitats de reforma d'una petita democràcia, com seria la catalana, resulten més factibles. En les petites democràcies les diferències socials es redueixen perquè acostuma a haver una major confluència social d’interessos i el control ciutadà de l’estat és menys costós. (No tot són flors i violes: l’eix nacional pot resorgir per ocultar l’eix esquerra-dreta en forma de partits antiimmigració.)

En aquest context, escoltar en boca de les forces hereves de plantejaments revolucionaris que la república és impossible resulta doblement estrany perquè ara mateix suposa una predicció autocomplerta. Del seu impuls depèn arribar a un 60% de suport el que, sens dubte, implicaria un canvi radical en el pla de la legitimitat i de la força política del projecte, el que, de retruc, també contribuiria a un canvi a Espanya.

Si el nacionalisme proposat per Prat de la Riba no es pot desvincular de la voluntat de mantenir l’ordre social front a la revolució obrera, ara irònicament ens podem trobar que l’espantall del nacionalisme és brandat per algunes forces d’esquerres amb les mateixes implicacions conservadores. Què dirien de tot això, avui, els enyorats Vázquez Montalbán i Solé Tura?

[Article aparegut a l'Ara, 19/03/2018]