Mes: novembre de 2018

Camps de concentració i carreteres aïllades: la maldat i la bondat són relatives

[no des d’un punt de vista moral; sinó relatives al context a l’hora de produir-se]

 

“Hi ha gent bona i gent dolenta”. La maldat i la bondat, l’egoisme o l’altruisme i la solidaritat són característiques intrínseques de les persones, forma part del seu caràcter i la seva manera d’entendre la vida … Segur? La psicologia social ens mostra molts exemples on és el context el millor predictor del comportament dels individus trencant amb algunes intuïcions. L’entorn ens pot fer millors o pitjors, fins extrems que no ens reconeixeríem. Subtilment estem a les seves mans. I és que som animals tan socials!

En aquest curs, la idea de discontinuïtat i poder del context són claus. En aquesta sessió ens fixem en aquest darrer per repassar alguns experiments i reflexions estrets de la psicologia social en relació a un tema tan fonamental com és la solidaritat i l’ajuda.

Comencem amb el famós cas de la Kitty Genovese, una pobra noia que fou assassinada a Nova York a la dècada dels seixanta. El fet va generar una gran commoció especialment per les circumstàncies en que s’havia donat. No es va produir en un carreró aïllat o un solar allunyat, sinó en un lloc on els seus crits demanant ajuda foren sentits per diversos veïns que no li van oferir ajut ni van trucar a la policia en un primer moment. Aquesta fet va fer que en els mitjans es generés un debat sobre la “deshumanització” de les ciutats i la indiferència dels seus habitants cap als altres. Tanmateix, una anàlisi més precisa dels fets el situen dins d’un tipus de fenòmens que la psicologia social ha batejat com efecte espectador (bystander effect): el problema és que tothom pensava que hi havia algú en millor disposició d’ajudar que ell mateix i al final tothom es va desresponsabilitzar. En altres paraules, és possible que en un altre context la Kitty hagués estat socorreguda abans.

Així doncs, no cal centrar-se en el caràcter de la gent, la seva moral o valors per explicar el que va succeir perquè no deixa de ser un resultat fruit, en una part important com a mínim, d’una lògica col·lectiva (el mateix nivell de la intel·ligència col·lectiva).

De fet, ignorar aquesta dimensió portaria, de nou, al nostre “observador marcià” – que ja vam conèixer a la sessió anterior-  a l’error quan li preguntessin sobre on creuria que és més fàcil que algú es pari a ajudar-nos si tenim una averia mecànica del nostre cotxe, en una autopista o carretera molt transitada, o en una petita carretera veïnal? Els seus càlculs de probabilitat serien totalment ineficaços per concloure que, segons el que ens mostra una gran multitud d’experiments de psicologia social, és més fàcil que aquest ajut es produeix allà on hi ha menys persones que potencialment poden oferir ajuda. I tots els “terrícoles” entenem i ens podem imaginar la situació: quan estem rodejats d’altres sempre pensem que hi ha algú en millor posició per ajudar que nosaltres mateixos. L’agregació d’aquests pensaments, però, genera una situació que cap de nosaltres desitgem. Ningú s’ha parat a ajudar…

Amb aquesta lògica, als anys 60 i 70 sobretot, foren molt importants els experiments que mostraven que no només l’ajuda sinó molts altres comportaments, en principi, de naturalesa moral, en realitat han de ser explicats tenint molt present el context, que tant pot influir als individus conscientment (generant un entorn d’incentius i desincentius per fer les coses) com inconscientment. En aquest darrer sentit, i amb l’experiència recent de les grans crueltats desenvolupades durant la Segona Guerra Mundial (d’entrada força inexplicables), van anar desenvolupant-se experiments que mostraven com la submissió a l’autoritat, la desresponsabilització, la conformitat amb el grup, la dissonància cognitiva, etc. actuaven sobre els individus, arribant a produir resultats força inesperats, per a ells mateixos i pels investigadors.

A continuació, trobareu els links dels vídeos vistos i algun altre, on es recullen aquest tipus d’experiències o fets:

Dona colpejada al metro de Roma i la resposta dels vianants:

http://www.youtube.com/watch?v=matq6qlthR0

The smoke filled room study:

http://www.youtube.com/watch?v=KE5YwN4NW5o

L’experiment de Milgram:

http://www.youtube.com/watch?v=iUFN1eX2s6Q

L’experiment de la presó d’Standford:

http://www.prisonexp.org/spanish

https://www.youtube.com/watch?v=760lwYmpXbc

L’Onada: com explicar (i aplicar) el nazisme a estudiants de batxillerat:

https://en.wikipedia.org/wiki/The_Third_Wave_(experiment)

[Text resum de la segona sessió del curs #No som formigues]

Embussos, inflació i hipermaternitat: atrapats en el nostre propi parany

Actuar racionalment a nivell individual no sempre significa aconseguir decisions racionals a nivell col·lectiu. Sovint és al contrari. I és que igual que les formigues són capaces de generar intel·ligència col·lectiva sent irracionals, nosaltres som éssers racionals que sovint generem grans irracionalitats col·lectives. Som víctimes i botxins alhora. O, millor, caiem en els nostres propis paranys. I no ens en sortirem sinó comencem a entendre perquè.

 

Per exemple, ningú atrapat en un embús de trànsit podrà dir que no és part de la causa de la irracionalitat col·lectiva que experimenta. Però no són les raons les que fallen. Segurament és perfectament racional intentar apurar al màxim el temps d’oci. Ara bé, si tots coincidim en el mateix horari laboral i tots ens hem d’aturar en les barreres del peatge l’embús és inevitable. En aquest context és inevitable. Si un “observador marcià”, sense el coneixement d’aquest context, pensés que desitgem trobar-nos tots junts, a la mateixa hora i lloc, s’equivocaria perquè estaria inferint del resultat col·lectiu (amb la seva lògica col·lectiva) un raonament individual (una lògica individual). I això sovint no és possible. Tampoc en sentit contrari: no podem inferir que les formigues són éssers racionals a partir d’observar els comportaments agregats d’una gran racionalitat col·lectiva (en tant que resulten uns comportaments òptims per aconseguir els objectius del grup, la supervivència).

En els dos casos, estem davant de sistemes emergents, és a dir, sistemes que presenten unes característiques que no es donen en les seves parts constitutives. Hi ha molts sistemes emergents, per exemple, la consciència: les neurones són inconscients per separat però un nombre n d’elles, connectades, genera una característica (la consciència) que no és pròpia de les parts. Cal que entenguem que, sovint, els sistemes socials poden ser sistemes emergents i que existeix una discontinuïtat entre la lògica individual i la col·lectiva que ens impedeix fer inferències correctes sobre un nivell des de l’altre nivell.

Possiblement el nazisme no és fruit només, ni principalment, de les preferències ideològiques dels ciutadans que van donar suport a aquest règim, com segurament el populisme actual no és el resultat d’un canvi profund en la cultura i l’orientació moral de la gent.

A l’hora d’explicar qualsevol fenomen social cal anar en compte de no caure en fal·làcies fruit, precisament, d’oblidar-nos d’aquesta discontinuïtat essencial. Per exemple, la fal·làcia que qualsevol problema social o polític es resol amb més educació, cultura o informació, sense cap referència al context. Seria com dir que no hi hauria embussos si la gent estigués més informada, o tingués més voluntat de no produir-los. En ambdós casos s’ignora la dimensió sistèmica o de context i com aquesta pot produir coordinacions implícites que tenen poc a veure amb les raons i preferències dels individus. Si tothom preveiés igualment que es pot produir un embús a les vuit del vespre i avancés una hora la seva tornada, possiblement ens trobaríem amb un embús… a les set del vespre.

Si el context no canvia, certs canvis individuals poden tenir molt poc impacte. La gestió del context, o la generació d’un àmbit sistèmic que aprofita millor les virtuts dels individus  és al que apunta el concepte d’ “intel·ligència col·lectiva” (que no té relació directe amb la intel·ligència individual) i de la que depèn que siguem capaços de superar els paranys que tots contribuïm a generar, des d’un embús de trànsit a la inflació (tothom voldria que no pugessin els preus però hi acaba contribuint per no sortir-ne més perjudicat), o la hipermaternitat/paternitat (sovint moltes mares i pares coincideixen que seria millor reduir els nivells de cura intensiva dels infants que es produeixen avui en dia, però se’ns fa difícil canviar-los unilateralment, sense una acció col·lectiva coordinada: si tothom porta el nen a anglès i karate, si tothom li regala un regal, si tothom…).

 

[Text resum de la primera sessió del curs #No som formigues: intel·ligència col·lectiva i cooperació social]

El debat constituent

És com un títol de “Sí, ministre”, “a veure si pots dir-ho sense mirar el paper”…  En el millor dels casos aquests són els comentaris que ha suscitat la presentació del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent. En el pitjor, el qualificatiu de “xiringuito” (acompanyat de tota la retòrica habitual en contra del procés sobiranista). És lògic. Quan encara no es té clara la cosa ens hem de fixar en el nom, però tanmateix a mi em sembla que el nom és prou explícit, de fet, diria que massa i tot i per això resulta tan llarg.

Certament el context temporal de presentació pot dificultar la comprensió, i també les declaracions que l’anticipaven, però la seva concepció és clara. Per entendre-la, en primer lloc, cal tenir en compte que sorgeix després del 1-O, tot i que es connecti amb el període anterior. A Catalunya, es parla de fer un procés constituent, com a mínim, des de la fundació del moviment polític Procés Constituent l’abril del 2013. Des d’aleshores, iniciatives molt diverses, posaren sobre la taula la possibilitat  de fer un procés constituent.

En aquest context, alguns fèiem la distinció entre un procés constituent entès en sentit estricte o jurídic, com un mecanisme per redactar o reformar una constitució, i en sentit ampli, com un conjunt de debats i processos participatius que podien emmarcar i precedir l’elaboració constitucional en seu parlamentària. Això va generar algun problema de comprensió, però el que es volia dir és que avui en dia un procés d’aquest tipus pot tenir diverses fases, amb protagonistes diversos, i que l’elaboració d’un nou marc polític no té per què començar redactant l’articulat d’una Constitució. Teníem exemples internacionals i ganes d’innovar democràticament, entenent que a Catalunya estem vivint un procés d’empoderament ciutadà.

Però, poc a poc, amb l’aparició del referèndum com a fita política es va anar posposant el començament popular d’aquest procés i, finalment, la Llei de transitorietat certificava que el procés constituent s’entenia en sentit estricte: s’hauria de fer després de la declaració d’independència per a redactar la constitució d’un estat sobirà (és a dir, es va imposar la concepció tradicional i jurídica).

No estem aquí, ni Catalunya és un estat independent ni s’ha pogut aplicar aquesta llei, però segueix sent important, potser més que mai, la deliberació sobre quin país volem ser. En paraules del president de la comissió, en Lluís Llach: “Que reflexioni sobre qui volem ser, què volem ser i com volem ser”. És a dir, generar un debat constituent, en el sentit en que també ho va dir en Llach: “la ciutadania sempre és constituent”. Parlem tots i sobre tot, tant els ciutadans como les entitats i organitzacions socials (les dues dimensions a les que fa al·lusió el nom del fòrum). El debat sobre el futur polític del país ha de transcendir les parets del Parlament.

El Consell Assessor vol ajudar a que sigui la societat civil la que organitzi el Fòrum i les passes prèvies. Impulsar aquest procés que ha d’estar protagonitzat per la ciutadania i la societat civil, promovent metodologies i formes d’organització, explicant possibles vies, posant en contacte la gent disposada a fer-ho (tenint en compte tota la reflexió i anàlisi que ja venim acumulant). La seva funció és d’impuls, no d’organització directa (i, per cert, front certes crítiques cal recordar que  es tracta d’una feina no remunerada).

Ningú pot negar que com a societat, en conjunt, tenim un repte comú. Parlar-ne divideix? Seran només cridats els independentistes?  Si aquest debat ajuda a precisar quins són els anhels i valors de la Catalunya actual, com ho va fer en el seu dia el Congrés de Cultura Catalana, sens dubte, estarà facilitant la feina d’interpretació del país que cal per elaborar una Constitució, quan això sigui possible. De fet, com va passar amb les conclusions del Congrés que es van veure reflectides en la posterior, i en el seu dia encara imprevisible, redacció de l’Estatut de Sau. Però ni la convocatòria, ni els debats constituents, han de limitar-se o pressuposar aquest escenari polític.

El Consell promourà un escenari i unes pautes en les que tothom es pugi sentir igualment còmode, igualment interpel·lat en un debat constituent com el que es pretén amb el Fòrum. Serà possible? Dependrà de les ganes que hi hagi a la societat, de la necessitat que hi vegi, de si recull aquestes idees i les fa seves (o no). El Consell Assessor farà tot el possible per facilitar-ho. A vegades hi ha noms complexos que oculten idees i realitats senzilles i importants. La pròxima vegada que parlin de la vida recordin que els seus fonaments es troben en l’àcid dexociribo…

[Article aparegut al diari Ara: https://www.ara.cat/opinio/debat-constituent_0_2119588031.html]