Mes: gener de 2018

DIÀLEGS CIUTADANS: ELS FONAMENTS DE LA REPÚBLICA

Ara que sembla que els fulls de ruta s’han deixat de banda tenim el millor mapa possible de la Catalunya política actual: 50, 30, 20. Un 50% vol una república independent, un 30% vol mantenir l’status-quo i un 20% vol una reforma constitucional que impliqui un augment de l’autogovern. No sembla aventurat afirmar que entre el 50 i el 70% es troba el percentatge de catalans que rebutja el 155, que vol una república (amb una relació a determinar amb Espanya), que està a favor de l’empoderament ciutadà i del dret a decidir del poble de Catalunya (discrepant sobre la millor fórmula per exercir-lo).

Tot això s’expressa de múltiples formes i també a través d’un comú denominador en els programes electorals de Junts per Catalunya, Esquerra, Catalunya en Comú i la CUP: tots ells parlen de la seva voluntat de desenvolupar un procés constituent. I, de fet, segons com entenguem aquest procés, és l’únic dels punts d’aquesta majoria àmplia que depèn exclusivament dels partits catalans.

Què diuen aquests programes? Una de les “principals ambicions polítiques” de Junts per Catalunya és “promoure un gran debat nacional, participatiu i d’empoderament de la ciutadania que abordi els trets i els eixos que han de conformar la constitució de la República catalana”, prenent com a referència el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana. En el cas d’Esquerra, vol impulsar “un gran diàleg de país en clau constituent, deliberatiu i amb vocació àmpliament participativa, per definir el model de República pel qual optem”. La CUP-CC diu en el seu programa que “promourà l’inici del Procés Constituent, com un procés que haurà de ser democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, i que ha de culminar amb la redacció i aprovació de la constitució de la República, la qual haurà de ser refren­dada en un Referèndum.” I Catalunya en Comú-Podem proposa “un gran acord social i polític per fer avançar Catalunya. Un acord que es concreti en un nou marc constituent català, superador de l’actual marc estatutari, que ens permeti guanyar autogovern i establir una relació bilateral entre Catalunya i Espanya en el marc d’una Estat Plurinacional”. La resta de forces parlamentàries no s’hi refereixen als seus programes.

Els diversos accents són clars: uns volen un procés per fundar una república i donar pas a una futura assemblea constituent que redacti la Constitució, altres volen un procés, dins del marc espanyol, que permeti superar l’actual model estatutari. Però també cal destacar les similituds: donar la paraula a la ciutadania, més enllà d’unes eleccions, per debatre i deliberar sobre els temes fonamentals que han de contribuir a definir el futur polític del país. “Constituent” en ambdós casos? És evident que sí, si abandonem l’ortodoxia legalista que acostuma a vincular el terme “constituent” exclusivament amb la redacció de la constitució i entenem, en un sentit ampli i més politològic, que qualsevol tasca, pautada i reconeguda, per contribuir a definir les bases d’un model polític és constituent, en la mateixa mesura que podem afirmar que posa els fonaments sense que ens estiguem referint a uns pilars de formigó. Si, finalment, aquest adjectiu –tot i que no ha estat un problema en els diversos programes electorals- confon més que una altra cosa hi ha d’altres expressions com “diàlegs ciutadans sobre el futur polític de Catalunya”.

El que és important és que, en un procés de sobirania com el que estem vivint, el vincle entre institucions i ciutadania (incloses les entitats i associacions) es mantingui molt viu constantment. El que és important és construir espais on es puguin trobar sensibilitats diverses que puguin intercanviar les seves visions de futur, i definir els anhels compartits per traçar un horitzó, per molts encarnat en la república, a curt i mig termini. El que és important és deixar de parlar del que ens allunya d’Espanya –que és molt- per centrar-nos en el que ens uneix en les nostres aspiracions per viure millor. Parlar de per què volem constituir un nou país i quines prioritats compartim. En definitiva, parlar del que no hem pogut fins ara, àmpliament, donades les circumstàncies. Parlem?

Aquest procés ha de ser massiu, seguint una metodologia sobre la qual ja es compten amb treballs importants al nostre país, no cal fer-lo amb presses si tenim tota una legislatura però requereix consens dels partits sobre la metodologia, suport des de les institucions, impuls des dels ajuntaments, compromís i voluntarisme de les organitzacions socials i seguiment dels mitjans. La ciutadania motivada ja la tenim.

CIUTADANS I LA LLEI ELECTORAL

Estàvem acostumats a la demagògia de la nit electoral en la que tothom guanya, però no a les mentides. Quan Inés Arrimadas afirmava, acabat el recompte, que “era la primera vegada que guanyava una força no nacionalista” el seu públic li responia amb un “yo soy español, español, español”. Seguidament, important a la política catalana un dels tòpics del nacionalisme espanyol que sempre ha afirmat que els partits nacionalistes (no estatals) estan sobrerepresentats al Congrés, etzibava que el sistema electoral català els havia perjudicat.

Tanmateix, les dades desmenteixen les seves paraules. La proporcionalitat del sistema català és força més alta que la del sistema espanyol, però en tot cas Ciutadans, amb un 25% dels vots a tota Catalunya, hagués aconseguit el mateix percentatge d’escons en una circumscripció única que garantís la màxima proporcionalitat. És a dir, si mantenim el llindar mínim del 3% per aconseguir representació, hagués aconseguit 35 escons enlloc dels 36 del 21D. En altres paraules, amb Junts per Catalunya i Esquerra, Ciutadans és una de les forces sobrerepresentades al Parlament. En un sistema totalment proporcional, Junts per Catalunya perdria 4 escons i Esquerra 3. A l’altra banda, tenim els partits que en aquestes eleccions han resultat subrepresentats. En un sistema totalment proporcional, el PSC guanyaria 2 escons, com Catalunya en Comú, la CUP i el Partit Popular. En total, els 8 escons que han anat a parar als altres tres partits. Això voldria dir, que al Parlament hi haurien 65 diputats pro-república, 60 pro-155 i 10 dels “ni una cosa ni l’altra”. En altres paraules, la composició d’aquest hipotètic Parlament reflectiria sense retocs que el 48% dels ciutadans catalans i, per tant, diputats, volen la República.

Però fins a quin punt és estrany que el Parlament no es correspongui amb aquesta imatge? És habitual que la màxima proporcionalitat es corregeixi per donar cabuda a dos objectius igualment importants en un sistema de representació parlamentària: aconseguir la representació dels territoris i afavorir la governabilitat. El primer és especialment rellevant si el Parlament no és bicameral i, per tant, sense dues càmeres amb la possibilitat d’especialitzar-se: una per representar ciutadans i una altra territoris, com acostuma a passar en els sistemes federals. En el cas de Catalunya si no es practiqués cap correcció els escons de Girona, Tarragona i Lleida junts sumarien 35 escons i 100 la circumscripció de Barcelona. Actualment, les circumscripcions no barcelonines en sumen 50. En termes territorials, això suposa que el 75% del territori té un 37% de diputats, i que si no hi hagués cap correcció en seria un 25%. La distribució no equitativa dels escons fa que el vot d’un lleidatà valgui 2,4 més que el d’un barceloní, i el dels gironins i tarragonins un 1,6 més.

En tot cas, la desproporcionalitat del sistema català -minsa gràcies al multipartidisme, la implantació d’alguns partits força generalitzada a tot el país, i un nombre d’escons per circumscripció alt (15 en la més petita, Lleida)-, s’explica també per l’impacte de la fórmula D’Hondt que sempre premia a les primeres formacions en detriment de les menys votades a l’assignar a les primeres els escons que resten un cop s’han repartit els que han aconseguit assolir la quota mínima per escó. Simplificant: aquests darrers escons es donen als qui els hi en sobren vots enlloc dels que els hi falten aquests mateixos vots pel mínim. El contrari també generaria desproporcionalitat, en aquest cas, sobrerepresentant els partits petits. La fórmula d’Hondt opta per una de les dues possibles desproporcionalitats, contribuint a la governabilitat al afavorir les majories i reduir les forces parlamentàries. El sistema català és millorable, especialment pel que fa a la relació entre electes i electors, però és força raonable.

I si el comparem ara amb l’espanyol? Per començar, l’existència de dues cambres podria permetre una lògica proporcional sense correccions territorials al Congrés que s’equilibraria amb el Senat. Però ni aquest té lògica exclusivament territorial, ni el Congrés té lògica de representació ciutadana pura. De fet, les correccions, les províncies amb pocs escons, la implantació dels partits i la fórmula d’Hondt fan que, en les darreres eleccions, el PP obtingués 137 escons, amb una sobrerepresentació respecte d’un Congrés proporcional d’uns 20 escons extres, 5 en el cas del PSOE. Els perjudicats foren Ciutadans, amb 13 menys, i Podem amb 3 menys. El sistema electoral espanyol sí perjudica el partit d’Arrimadas. I els partits nacionalistes d’àmbit no estatal? Doncs, tradicionalment el PNB ha estat sobrerepresentat, mentre els partits catalans acostumen a tenir una representació força ajustada. Pel que fa a les diferències en el valor dels vots, un vot d’un sorià val 3,9 vegades més que el un d’un barceloní o un madrileny. I això hem d’afegir que, en força províncies petites amb menys de 4 escons a repartir, votar la tercera força es tirar el vot, cosa que no passa en les eleccions catalanes.

[Article aparegut a Nació Digital, 04/01/2018]